25 gen 2012 Escòcia, regió d’Espanya
Madrid sempre contempla el mapa de les nacions com una galeria de miralls a punt de trencar-se. La darrera expressió d’aquesta actitud té com a motiu les aspiracions sobiranistes del Govern d’escòcia, en mans d’alex Salmond, líder nacionalista i primer ministre, que vol convocar un referèndum sobre la qüestió el 2014. Segons ha publicat el rotatiu The Independent, la diplomàcia espanyola ja ha fet saber als seus homòlegs britànics que, arribat el moment, Espanya vetaria l’accés a la Unió Europea d’una Escòcia independent. L’argument no és cap secret: evitar el contagi intern, conjurar la imitació de catalans i bascos, extirpar de socarel qualsevol precedent que fes créixer el suport a una hipòtesi independentista aquí. El mecanisme és primari però inalterable. Als fòrums internacionals, cap representant oficial d’espanya abona cap procés de secessió, i menys a Europa, com s’ha vist amb el cas de Kosovo, nou Estat que Madrid es nega tossudament a reconèixer. És la mateixa tradició que, per exemple, porta Espanya a donar suport incondicional a Rússia en qualsevol dels conflictes territorials d’aquesta potència. Un alt càrrec va confessar un dia en privat que, quan participa en reunions internacionals i es tracten aquestes qüestions, la seva manera de fer és “fixar-me en el que fa el rus i votar exactament com ell”.
A efectes simbòlics, per la particular visió del món que té la diplomàcia espanyola, Kosovo, Txetxènia, Quebec, Flandes o Escòcia són com regions d’espanya. O, per ser més precís, regions dels seus respectius estats que han de ser considerades des de Madrid amb el mateix zel amb què s’observen Euskadi i Catalunya. Qualsevol independència de caràcter pacífic i democràtic en una societat desenvolupada (una altra cosa són els conflictes nacionals i ètnics que tenen lloc als països on senyoregen la guerra, la misèria i la fam) encén totes les alarmes de la política espanyola. És una reacció que s’assembla molt a la dels governants de Moscou, la qual cosa fa pensar en la psicologia profunda de les elits polítiques dels estats que, en el passat, van ser grans imperis.
L’estat espanyol no va tenir més remei que reconèixer, a començament dels anys noranta, tots els nous estats que van aflorar arran de la caiguda del comunisme al centre i l’est d’europa. Aquella va ser la darrera onada d’independències que ha conegut el Vell Continent i va anar lligada a l’ensorrament del poder soviètic, la qual cosa va permetre que els funcionaris i polítics de Madrid ens advertissin severament que no féssim cap mena de paral·lelisme. Un exercici que el Jordi Pujol d’aquells anys tampoc no es permetia, per la qual cosa va deixar anar una frase que va fer-se famosa i va generar un viu debat: “Catalunya és com Lituània però Espanya no és com L’URSS”. Val a dir que, mentre feia aquestes subtils distincions, Pujol –exhibint la seva astuta ambigüitat– viatjava a Praga i subratllava amb coneixement de causa les enormes coincidències històriques entre el catalanisme i el nacionalisme cultural de Bohèmia.
Perduts enmig d’aquell festival de noves banderes –només enfosquit pel drama dels Balcans–, no hem remarcat prou que el gran acte d’autodeterminació nacional d’aquella època va ser, sens dubte, la reunificació alemanya, aplaudida sense problemes pels polítics de la capital d’espanya. Sempre hem sabut que, per segons qui, hi ha nacionalismes de primera i de segona, i que cap geperut es veu la seva gepa. Per què, doncs, fa tanta por l’autodeterminació de les nacions petites? És cert que la modificació de fronteres era i és el gran tabú a Europa perquè evoca els pitjors i més dolorosos fantasmes del segle XX, però també és inqüestionable que, tres dècades després d’aquell desglaç nacional, el concepte clàssic de sobirania estatal s’esquerda en el marc d’una Unió Europa que ha de salvar la zona euro apostant per més integració i més interdependència. El Partit Català d’europa que imagina l’amic Enric Juliana serà el d’aquells que ja s’han adonat que “les sobiranies es difuminen”, per dir-ho com un alt responsable de la política que es fa avui des de Brussel·les. Amb tot, no cal ser ingenus: que les sobiranies es difuminin no significa que sigui fàcil ni immediat que una nació com Catalunya formi part de la UE sense passar per un actor intermediari que, a més, genera un dèficit fiscal insuportable. Valgui com a mostra de la tirada d’alguns per un món que desapareix la ponència de política exterior que es debatrà al congrés que el Partit Popular celebrarà el mes vinent; en aquest document es propugna “la recuperació de la sobirania de Gibraltar, que és irrenunciable per a Espanya”. Sobiranies antigues, sobiranies futures o sobiranies líquides, que diria el savi de moda.
Si era cert, fa uns anys, que Espanya no era la Unió Soviètica, avui podem dir que Espanya tampoc no és el Regne Unit, encara que Escòcia i Catalunya tinguin molts punts de contacte. La cultura política dels britànics no té res a veure amb la dels espanyols, és obvi. Fixeu-vos, David Cameron, en comptes d’amenaçar o d’invocar unitats sagrades de la pàtria, mou peça: vol accelerar la data del referèndum escocès i pretén evitar que es pugui votar l’opció intermèdia de sobiranisme fiscal –la que té més consens entre la població– per tal que guanyi el no a la secessió i poder tancar així la qüestió. El que dèiem: l’artur Mas del nou pacte fiscal s’assembla al pragmàtic Salmond, però costa veure en algú de Madrid la cintura de Cameron.