ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Algú que ens salvi
4547
post-template-default,single,single-post,postid-4547,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

03 feb 2012 Algú que ens salvi

Quan no són els xinesos són els americans. Ara es parla de la possibilitat que un magnat dels Estats Units, Sheldon Adelson, decideixi que Catalunya és el millor territori per construir-hi un macrocentre de joc i lleure a l’estil Las Vegas que, segons es diu, podria donar feina (entre llocs directes i indirectes) a 279.000 persones a llarg termini. La notícia interessa perquè l’atur és cada vegada més angoixant i qualsevol moviment que apunti cap a la creació d’ocupació ha de ser tingut molt en compte. Diversos membres del Govern han dit que estan considerant diverses ubicacions possibles, que han d’estudiar la proposta i que, en tot cas, no són partidaris de canviar les normatives generals per adaptar-les a les demandes que, eventualment, pugui fer la companyia inversora per quedar-se.

El debat entre partidaris i detractors d’una iniciativa així és inevitable. Ara, el que a mi m’entristeix d’aquesta mena d’anuncis és el rerefons psicològic: el nostre país queda definit com una societat a l’espera del cop de sort, del miracle, de l’aterratge providencial d’un messies empresarial que ens solucioni la vida. La idea d’algú que ens salvi arribant de fora és letal per a qualsevol país que tingui alguna ambició més enllà d’anar fent la viu-viu. A les acaballes del Govern Montilla es va fer molta propaganda amb la possible implantació d’una important fàbrica d’automòbils xinesa a Catalunya, una promesa que, com s’ha comprovat després, contenia més pa que formatge però que es va vendre amb grans fanfàrries. Les inversions exteriors són importants però, segons com arriben o com es van a buscar, tendeixen a mostrar les nostres vergonyes i a posar en evidència que, en realitat, no sabem molt bé què volem ser quan siguem grans.

Què volen ser Catalunya i Barcelona en aquesta Europa en la qual tothom necessita una bona marca per existir? Cal començar a respondre aquesta pregunta amb sinceritat i amb gosadia, i no només perquè el projecte de Spanair hagi fracassat. Que la capital catalana sigui el primer port base de creuers del Vell Continent és una dada magnífica però no podem posarnos a jeure. Turisme i lleure sí, però també cal pensar en el futur més enllà d’aquesta activitat econòmica tan important. La crisi recent ens demostra que posar els ous en poques cistelles és tancar-se camins. Es proclama que vivim en la societat del coneixement però, a l’hora de la veritat, el que ens engresca una mica és algun suposat benvingut Mr. Marshall que porta una maleta de virolla i la vol subhastar entre Madrid i Barcelona.

Tindrem un Las Vegas a Catalunya? No ho sé. Però, mentre els consellers reben possibles inversors forasters, hauríem d’estalviar-nos debats absurds així com jugar amb l’esperança de tantes persones que avui necessiten de manera urgent un lloc de treball digne.

Etiquetes: