ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El PSC, lluny d’Olula
4550
post-template-default,single,single-post,postid-4550,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

06 feb El PSC, lluny d’Olula

La gran paradoxa, cruel i sarcàstica, és la següent: Chacón no va ser mai la candidata oficial del PSC, però el socialisme català ha acabat perdent el darrer congrés del PSOE perquè, a l’hora de la veritat, la consigna va ser fer costat a la filla del ciutadà nascut a Olula del Río. El socialisme espanyol és avui més lluny del folklore del moviment 15-M i més a la vora de la fatalitat governamental, la qual cosa no implica que se sàpiga gaire per on cal tirar per construir una alternativa al centre-dreta. La revisió del concordat amb l’església anunciada solemnement pel guanyador fa olor de llaminadura per distreure les criatures abans de començar a parlar amb Rajoy de les coses de menjar.

El PSC ha perdut perquè ha perdut Chacón i perquè, passés el que passés, ho tenia molt complicat. Ara, hi ha un factor positiu, dins la desgràcia: amb Rubalcaba a Ferraz, Navarro hauria de tenir les mans més lliures per plantejar una posició pròpia sense que sembli que traeix una destacada membre de la tribu. El nou líder del PSOE ja ha donat pistes del mal de què hauran de morir els d’aquí: “És raonable que les federacions tinguin més pes, però sense traspassar mai la línia i sense ser mai una confederació de partits”. L’avís al socialisme català és evident. El càntabre també ha anat repetint que vol que la nova executiva federal tingui “una posició comuna per a tots els socialistes, allà on les coses s’entenen i on són més difícils”. Les coses clares, doncs. Adéu a la retòrica sobre l’espanya plural que Zapatero va convertir en les farinetes que molts s’empassaven amb els ulls tancats. Millor per a tothom, excepte per als que encara esperen amb fe els federalistes de l’altra banda de l’ebre.

L’home que té ara les palanques entre el PSC i el PSOE és, més que mai, José Zaragoza, que Rubalcaba incorpora a la seva direcció tot i haver estat un dels més actius arquitectes de la campanya de Chacón, després de ser també un dels puntals de l’etapa Montilla a Catalunya. Hi ha figures a les quals els fracassos no passen factura, cosa que té mèrit. Només Zaragoza i Esperança Esteve representen el socialisme català en la flamant executiva del PSOE. Zaragoza, que va retirar-se de la cúpula en el darrer congrés del PSC a canvi de col·locar-hi gent de la seva confiança com Balmón i Fernández, té prou habilitat per posar greix entre una organització i l’altra. Amb tot, caldrà veure què passa amb el socialisme català si Chacón, com es fa córrer, pretén optar a ser candidata del PSOE a les pròximes eleccions generals. No es descarta que Zaragoza esdevingui un dels grans lampistes de Rubalcaba.

Faran alguna cosa els catalanistes del PSC a partir d’avui? És un misteri insondable. Perquè els catalanistes de la casa es distingeixen per ser una promesa perpètua, una potència que mai no es concreta en cap acte. Tal vegada les respostes vinguin d’olula del Río.

Etiquetes: