És normal que els actors i els artistes en general, com va passar dilluns durant la gala dels premis Gaudí del cinema català, disparin contra els polítics, amb més o menys gràcia. Entra dins del guió i serveix per bastir el moment estel·lar de la cultura suposadament crítica (subvencionada, això sí) que se sent valenta davant dels representants democràtics, sempre eventuals i sempre sospitosos; aquesta valentia i aquest compromís minven, curiosament, quan a la caseta del tir al blanc no hi ha polítics sinó altres personatges, potser més poderosos. Però els nostres estimats còmics i el seu afany de demostrar com en són de rebels no és l’assumpte d’aquest paper sinó un fenomen molt més insòlit: un banquer que critica públicament els polítics.

El 31 de gener passat, Emilio Botín, president del Banco Santader, la primera entitat financera espanyola, va aprofitar la presentació dels resultats corresponents al 2011 per declarar que ens trobem en aquesta situació perquè “els polítics en tenen molta culpa; no han sabut portar els temes”. El banquer va fer un paral·lelisme: “És com un banc que va malament, cal culpar a qui el porta; i aquí qui ho ha fet malament són els polítics”. Vaig veure per televisió el moment en què Botín deixava anar aquestes afirmacions arran d’una pregunta i em va cridar l’atenció el somriure o riure a mitges que mostrava en aquell moment. Era un posat irònic. Potser també d’una certa superioritat o condescendència.

Tothom està d’acord que, a les Espanyes, hi ha polítics que no han estat gaire encertats en els darrers temps, sobretot quan la crisi econòmica ja havia arribat i encara hi havia qui repetia de manera oficial que no passava res. Alguns polítics fins i tot van ser declaradament incompetents i manifestament impermeables a la realitat. Les urnes han fet fora aquests polítics, com les regles del sistema preveuen. El que sobta és que un banquer de tan reconeguda influència sobre la classe política i especialment sobre l’anterior president espanyol s’apunti al diagnòstic més fàcil sobre la crisi, consistent a culpar només els homes i dones que escollim per governar. Botín no va fer gens d’autocrítica sobre el paper que han tingut els bancs en el quadre angoixant que avui suportem.

La crítica indiscriminada als polítics és l’entremès dels populismes, siguin de dretes o d’esquerres. Un dels meus arguments per desconfiar del moviment dels indignats o de plataformes similars és que despleguen un atac sistemàtic i sense matisacions contra tota la política representativa, mitjançant un discurs catastrofista de blanc o negre que eludeix la complexitat i la diversitat de realitats que es jutgen. L’antipolítica sempre resulta molt atractiva perquè ofereix el miratge de la demolició i de la fundació d’un paradís pur sobre les runes del vell món. Hi ha profetes de la puresa que, per mantenir els seus clients potencials, han de dir i repetir que tot el que ens envolta va malament, que és nefast o que està podrit. La fugida tecnocràtica que observem en alguns llocs d’europa té com a base conceptual aquesta nostàlgia de la puresa, que esdevé nostàlgia d’una impossible eficàcia salvadora sense ideologia, actualització ingènua del mite del govern dels savis.

Si un ciutadà, en exercir el seu dret a la llibertat d’expressió, acusa tots els polítics des del carrer, no passa res. Si això mateix ho fa el banquer més important del país davant de les càmeres, el fet resulta transcendent. ¿Antipolítica des del cor del sistema o una manera de fugir d’estudi? Potser estem tan esporuguits pels efectes de la crisi que no tenim temps de valorar com cal alguns mots i alguns gestos. Disparem contra els polítics, tothom s’hi apunta: la ultradreta xenòfoba i l’extrema esquerra assembleària, el funcionari empipat i el gran empresari immobilista, el creador que vol caure simpàtic i el banquer que sap que l’escolta tothom. Però la política –de vegades tan mediocre i tan desfibradora– és necessària per evitar la selva i la guerra. I per fer que les coses funcionin cada dia, també aquest Estat de benestar que, tot i les enormes dificultats que travessem, continua existint i parant el cop, afortunadament. Els polítics, milers de persones anònimes de tots els partits i des de moltes administracions públiques, prenen constants decisions delicades enmig de la tempesta, una feina ben dura que la majoria no voldríem fer. Ho fan perquè volen, això és cert, però no els podem tractar, per defecte, com a criminals o com empestats.

A finals de novembre de l’any passat, el Govern presidit per Zapatero, llavors ja en funcions, va indultar el conseller delegat del Banco Santander, Alfredo Sáenz, de la condemna de tres mesos d’arrest i inhabilitació per exercir el seu ofici de banquer per un delicte d’acusació i denuncia falses. L’indult comptava amb l’informe favorable del ministeri fiscal i el desfavorable del Tribunal Suprem. L’asociación Española de Banca (AEB) va dir que era “un encert” la decisió governamental, perquè Sáenz “és la persona que més ha contribuït a l’estabilitat i progrés del sistema financer espanyol en els darrers vint-i-cinc anys”. Diversos sectors judicials no van comprendre aquest indult i l’associació de jutges Francisco de Vitoria fins i tot va parlar d’“intromissió” del poder executiu. Va ser aquest un assumpte gaire ben portat pels polítics de torn? A molts ciutadans, que encara pensem que la justícia democràtica ha de ser igual per a tothom, la notícia va deixar-nos garratibats i esmaperduts. Culpa dels polítics? D’uns més que d’altres, per ser justos.