17 feb 2012 Camins cars de cautxú
M’agradaria saber la persona concreta que, des d’un despatx de l’ajuntament de Barcelona durant l’etapa de l’alcalde Hereu, va prendre la decisió de gastar 1,3 milions d’euros en unes guies per a invidents de parades de bus consistents en caminets de cautxú que han resultat un mal invent, de pèssima qualitat, inútil i perillós en alguns casos. Luis Benvenuty explicava ahir a les pàgines de Viure que aquesta obra es va impulsar sense atendre les opinions de molts que tenien un coneixement afinat dels problemes de mobilitat. Ara, el nou govern municipal ha d’arreglar el nyap, la qual cosa –com podeu imaginar– no sortirà de franc.
Repeteixo. Voldria tenir el nom i els cognoms de la persona (o persones) que, des d’un càrrec polític o tècnic, des d’un lloc de confiança partidista o d’experiència funcionarial, va donar llum verda a un projecte mal concretat. Decidir democràticament és ser responsable i jo només vull saber qui són els responsables d’una obra mal contractada i mal executada. Què passa en una empresa privada (mínimament seriosa) quan un dels seus directius és responsable d’un fracàs equivalent, amb repercussions rellevants en el compte de resultats i el prestigi? És un anacronisme que, en el sector públic, la responsabilitat davant d’incompetències d’aquesta mena quedi difuminada enmig de la densa cadena burocràtica. Els uns pels altres, ningú dóna mai explicacions.
Els polítics entren i surten dels despatxos oficials segons les urnes i els tècnics fan la seva tasca d’acord amb unes normes mentre el ciutadà es queda amb un pam de nas quan alguna cosa falla tan estrepitosament com és el cas. Què ens han costat, fetes totes les sumes, les decisions manifestament errònies que els nostres governants (locals, nacionals, estatals i europeus) han pres durant els darrers anys? Des dels caminets de cautxú defectuosos dels carrers barcelonins fins els nous aeroports provincials buits de les Espanyes, la llista detallada d’horrors podria ser l’argument d’una pel·lícula de terror. La manca de racionalitat i de sentit comú de certes decisions de fort rerefons tècnic (recordin aquell cèlebre secretari d’estat que va confessar sense vergonya que si negava un aeroport als seus no podria tornar mai més al poble a fer vacances) et pot deixar glaçat.
La primera corrupció sempre és la dels incompetents. Després hi ha l’altra, la de la confusió deliberada entre l’element públic i l’element privat. Cal combatre les dues corrupcions amb constància. El drama és que la incompetència tendeix a fer-se transparent per un efecte d’acumulació i perquè resulta molt menys atractiva com a notícia. Però fa un mal devastador. Si jo fos el polític que va donar el vist i plau als refotuts caminets de cautxú inservibles, demanaria avui mateix excuses públiques a les persones invidents i als ciutadans en general.