29 feb 2012 Sense espai ni temps

Francesc Canosa, nascut l’any 1975, ha escrit un llibre imprescindible. Ho dic sense exagerar ni un gram. Hi ha llibres bons, llibres importants i llibres imprescindibles. L’obra d’aquest periodista criat a les comarques de Ponent forma part d’aquest darrer grup perquè fa millor que cap altre estudi recent el que és una missió dificilíssima: explicar la complexitat de la història recent de Catalunya sense por de remenar a fons a les golfes de casa, allí on la pols i els corcs conspiren per destruir-ho tot. La complexitat que portem dins. El volum llueix un títol que ja ho diu tot: Entre el sabre i la bomba, i és una història del partit Unió Democràtica de Catalunya que, de fet, acaba sent un tall en canal en la història més malparida del nostre país.

Si voleu comprendre fins a quin punt el nostre passat és un ganivet de triple fulla que no es pot agafar, heu de llegir immediatament aquestes 226 pàgines de prosa intensa i ben documentada. Aquest treball, construït a partir d’una suma de testimonis vivíssims, il·lumina de manera potent la colpidora tragèdia d’una Catalunya que aspirava a la modernitat civilitzada però va acabar convertida en un clot de sang i fems.

La barbàrie. Sempre la barbàrie. Unió neix el 1931 com un partit molt petit de catalanistes ferms, republicans convençuts, catòlics oberts, europeistes informats, amb idees avançades en justícia social. És el partit d’una minoria selecta (com ho era també Acció Catalana) que intueix que la política caïnita i sectària no construeix res i que cal trencar els esquemes dogmàtics del camp de la dreta i l’esquerra d’aquells anys. Però la barbàrie sense aturador d’aquella època els enganxa de ple i els castiga amb especial acarnissament. Les dones i els homes d’aquella Unió primigènia basteixen amb il·lusió un projecte que es queda, finalment, sense espai i sense temps. Un projecte que esdevé la metàfora d’un país possible que no va poder ser i que, em sembla, encara no és.

A les Espanyes dels convulsos anys trenta no hi ha espai per un partit que propugna el sentit comú. Sempre lleials a la República, tot i la persecució sistemàtica que pateixen pel fet de ser creients un cop esclata la guerra, intenten construir un passadís per sobre de l’odi i el fanatisme. No se’n surten. El seu espai es fa cada vegada més i més petit perquè els extrems blau i roig – salvatges – colonitzen tot el camp i no permeten que quedi cap illa de moderació. Tot acaba sent extrems. Unió és un partit que es queda sense aire, les parets del seu món s’han mogut i l’habitació esdevé una cambra de tortura, un malson que els encaixona. Però hi ha una resistència, que es paga molt car. O et maten els de la revolució proletària o et maten els de la “santa cruzada”. Tots consideren que Unió és “l’enemic”.

I també és una gent que es queda sense temps. Perquè Unió comet el gravíssim error d’avançar-se vint o trenta anys, és el veritable partit del futur sense saber-ho. La història mundial els acabarà donant la raó, els fets acreditaran rotundament els seus principis, que cerquen amb ganes  una síntesi aplicable, justa i equilibrada de llibertat, igualtat i solidaritat. Els que hi són des de primera hora, tenen l’estil tranquil i enraonat dels democristians europeus que, a partir de 1945, forjaran (al costat dels socialdemòcrates i dels liberals) l’Europa dels Drets Humans i del benestar que avui, tot i la terrible crisi, encara és – indiscutiblement – el lloc menys dolent del món per viure amb dignitat. En resum, els d’Unió són massa moderns per una societat que acaba seduïda i fagocitada pels totalitarismes de tot color. La resta de partits no els entenen, només s’entenen entre ells, vet aquí el drama. Unió és un partit que no crida en un món que embogeix sense fre, un partit molt incòmode. Haver nascut abans d’hora també li costarà molt car durant la transició democràtica, quan a l’espessa  ignorància  del passat recent se sumarà la colonització mental de certes modes ideològiques.

Entre el sabre i la bomba, editat per l’incansable Joaquim Torra (Acontravent Editors) i per l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (INEHCA), s’hauria de traduir, a l’espanyol, al francès, a l’anglès, a l’italià. Perquè els nostres veïns entenguessin que la Catalunya d’ara és filla també d’aquesta densa complexitat, inimaginable des del nostre present, que conté d’altres – ben distintes – complexitats, és clar. Hi ha piles de llibres escrits en diversos idiomes sobre la República, la Guerra Civil i el franquisme, però no n’hi ha tants, en canvi, que mostrin un retaule tan extraordinari i aclaridor per comprendre el que va significar el ball de violències creuades que va celebrar-se en aquest recó de món. Els que van patir totes les violències ofereixen un testimoni únic, molt valuós, que ha de ser escoltat amb atenció i que és una vacuna contra vells i nous sectarismes.

És una bona notícia que surti a la llum aquella part del nostre país que no encaixa fàcilment en l’àlbum de cromos de les falses certeses.