09 mar 2012 Rasquera, la imaginació
A Rasquera, a la Ribera d’Ebre, sembla que mai es van creure allò dels brots verds que pronosticaven alguns experts fa un any i per això han decidit fer tot el possible perquè brotin el més literalment possible. Em refereixo a la decisió de l’ajuntament d’aquesta localitat de cedir set hectàrees a la denominada Asociación Barcelonesa Cannábica de Autoconsumo (ABCDA) perquè hi mantingui un cultiu de marihuana a canvi d’uns diners que permetrien sanejar una mica la caixa municipal. Mentre el departament d’Interior de la Generalitat anuncia que farà les gestions pertinents davant la fiscalia i el departament de Justícia per determinar si aquesta iniciativa és legal, l’equip de govern local ha decidit impulsar un referèndum vinculant que permetrà que tota la població digui la seva sobre l’assumpte.
Els ajuntaments viuen la crisi amb una duresa singular, tothom ho sap i ho nota. A més de demanar ajut a les altres administracions, és admirable que els consistoris tractin d’inventar-se projectes per aconseguir recursos. En aquest context, cal ser imaginatius, agosarats fins i tot. Per què no marihuana, si hi ha una petita escletxa legal que podria aprofitar-se? Als veïns de Rasquera els pot agradar més o menys la idea, però en aquest assumpte – com en tants d’altres – sobren hipocresies i prejudicis i manca un debat tranquil i substanciat en dades i no en simples impressions.
És vella la controvèrsia entre drogues considerades legals i il·legals, com és evident que no apliquem la mateixa mirada a totes les substàncies de les quals els adults podem fer-ne un ús moderat o exagerat. Si es tractés de plantar tabac, és segur que la gent de Rasquera no seria notícia, tot i que ningú pot dir que no sap que fumar-se una cigarreta és un acte conscient de risc ben documentat.
Per què ha de ser més complicat parlar de plantacions de marihuana que de magatzems de residus nuclears, d’instal·lacions per generar energia eòlica o de grans parcs logístics? L’alcalde de Rasquera s’ha espavilat, és la seva obligació i no és acceptable que se l’ataqui de manera visceral per explorar camins nous. Hi ha qui es mou per atreure xinesos que ens portin una fàbrica on muntar automòbils de baix preu i hi ha qui té presents els que consumeixen marihuana, no tot ha de ser l’Eurovegas (que segons ens diuen ara no es dirà Eurovegas). A més, l’ús terapèutic i controlat de la marihuana és una realitat que fa la vida una mica menys desagradable a molts malalts, un aspecte que mereix moltíssim respecte.
En què quedarà tot això? No ho sabem. Però la lliçó de Rasquera, conyes i polèmiques a banda, és molt valuosa: és imprescindible moure’s, trencar esquemes i apamar els límits per sortir del clot. La plantació de marihuana és només una modesta metàfora contra el conformisme.