12 mar 2012 Coses que uneixen
No sóc amic d’explicar la realitat a partir de teories conspiratives, però hi ha coincidències que fan pensar molt. Sempre hi ha hagut sectors interessats a convertir les llengües en un problema a Catalunya, però aquesta tendència reviscola, justament, quan creix i s’expandeix el sentiment de greuge entre molts catalans pel tracte fiscal que rep el nostre país per part de l’administració central. L’enorme crisi que vivim encara il·lumina de manera més crua aquest problema de naturalesa estructural.
Poques coses uneixen tant els catalans (fins i tot els que voten partits tan diferents com PP i ERC) com la constatació que Catalunya paga més del que rep. Aquest és el discurs més potent que el catalanisme ha aconseguit difondre durant els darrers anys. És per això que Artur Mas ha donat tant de relleu a la reclamació d’un nou pacte fiscal, perquè sap que el consens social en aquest punt és altíssim i que penetra en la part de ciutadania poc o gens nacionalista. Davant d’això, els poders concernits i tots aquells que observen el nou sobiranisme català com un perill greu s’han neguitejat. I, aleshores, han tornat a donar aire a un assumpte sensible com la llengua que, segons com es toqui, és l’espoleta de l’enfrontament civil.
Jordi Pujol explica que diversos catalans presents en reunions d’alt nivell a Madrid se senten dir coses com la següent: “La inmigración se os va a comer; dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado”. És normal que les elits espanyoles no amaguin que estan jugant el partit definitiu del desempat Catalunya-Espanya, per dir-ho amb l’ajut d’una metàfora del sempre enraonat Gaziel. I que tampoc no callin que faran servir tot el que calgui. Així, les llengües i la nova immigració són matèries que qualsevol piròman aprecia, sobretot quan es comprova que, entre el 2000 i el 2011, el nombre d’alumnes estrangers a Catalunya ha crescut un 537 per cent.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, arran d’un recurs de la Generalitat contra un resolució del Tribunal Suprem, avala la immersió però deixa oberta la porta als pares que, de manera excepcional, desitgin l’escolarització en castellà. És obvi que una suma d’excepcions es carregaria el model. Sense comptar que el Suprem tornarà a dir la seva perquè les famílies demandants han decidit recórrer, la qual cosa demostra que el seu veritable objectiu i el del grupuscle que les mou és enterrar la immersió. Enmig d’aquest embolic, m’agradaria saber el que vol dir exactament el PP quan parla de “bilingüisme integrador”. A València, on els populars governen, no l’apliquen pas. Allí hi ha dos circuits completament separats – castellà i valencià – i, a sobre, avui tenim 126.000 xiquets que volen estudiar en la llengua d’Ausiàs March i no poden fer-ho.