16 mar 2012 Una condemna exemplar
A aquells que continuen sostenint que el món d’avui és pitjor que el món d’ahir els ha d’interessar molt una notícia que contribueix de manera contundent a treure’ls de la seva confusió. És una novetat magnífica: el Tribunal Penal Internacional (TPI) ha condemnat per crims de guerra el cap rebel congolès Thomas Lubanga, acusat de reclutar nens per fer-los servir com a soldats entre els anys 2002 i 2003 a la guerra civil d’Ituri. Els jutges encara no han fixat la pena, que podria ser de cadena perpètua. És la primera condemna d’aquesta mena i cal esperar que serveixi per reduir l’espai d’impunitat del qual gaudeixen molts elements arreu del planeta.
Segons les cròniques, Lubanga és psicòleg de professió i pare de set fills. Sempre hem sabut que els criminals a gran escala també són humans i que és aquesta humanitat la que, precisament, ens inquieta i ens interpel·la. És allò del comandant d’un camp d’extermini nazi que, després de sopar amb la dona i els fills, es posa a tocar cançons amables al piano, en un ambient de recolliment familiar que no té res a veure amb l’infern que s’ha construït al voltant d’aquella llar. El fet de ser pare i professional de la psicologia incrementa l’enigma sobre Lubanga, un home que, de manera conscient, va dedicar-se a segrestar menors per utilitzar-los com a carn de canó en inacabables lluites pel territori i els recursos.
Les preguntes són inevitables: Feia servir els seus coneixements com a psicòleg per transformar els infants en dòcils màquines de mort? Com s’ho feia per no pensar en els seus fills quan tenia davant els nens i nenes que obligava a entrar en combat? En quin moment va decidir que una manera molt barata de crear exèrcits fidels era arrancar els fills de les seves famílies? Explicava a la seva dona la manera com feia la guerra? Continuava estudiant llibres de la seva especialitat mentre es dedicava a matar, robar i violar sense cap escrúpol? Podríem plantejar moltíssimes qüestions i, probablement, no acabaríem d’entendre mai amb exactitud els mecanismes obscurs que mouen una personalitat com la d’aquest líder guerriller. Els magistrats del TPI no han observat que es tracti pas d’una persona amb una malaltia mental, tot el contrari. Lubanga, que es declara innocent, sabia molt bé el que feia.
La justícia es lenta i la justícia internacional encara més. S’ha trigat una dècada a aconseguir una condemna com aquesta. Aquests dies sabem, per exemple, que el règim sirià ha convertit la població civil – inclosos nens, dones i vells – en l’objectiu sistemàtic dels seus atacs implacables contra les ciutats que no es volen doblegar. És una tragèdia que passa ara mateix i que no ens interessa gaire, capficats com estem per la nostra crisi. Potser no hi prestarem atenció fins que Al-Assad sigui jutjat pel TPI.