21 mar 2012 Lluny de Cadis
La història oficial es pot capgirar com un mitjó però la reescriptura del passat no té efectes miraculosos, per molta solemnitat que s’hi posi. Se celebra el bicentenari de la Constitucióde Cadis i alguns discursos es refereixen a una Espanya que no ha existit mai amb tanta passió que no sé si m’he perdut alguna cosa, potser he estat dormint durant dos segles i no m’he adonat del patriotisme liberal i de la virtut cívica sobre la qual s’ha construït aquest Estat i aquesta unitat nacional de la qual avui gaudim amb tanta alegria. “Els espanyols d’ara – proclama una autoritat – som joiosos hereus d’aquella benemèrita Constitució gaditana”. Quina notícia! Quina sorpresa! Quina meravella! No m’havia adonat d’aquesta herència, ho confesso i no sé si plorar o riure. Val a dir que és un punt de vista suggerent però té un problema: no hi ha gaire proves que acreditin aquesta afirmació tan entusiasta.
Em pensava que només els catalans recordem les derrotes. També ho fan els espanyols però són més llestos: les maquillen com a brillants victòries i endavant les atxes. No és la primera vegada que la commemoració i la veritat circulen per carrils diferents, és qüestió de triturar-ho tot perquè sigui de fàcil digestió pública i no provoqui mal de panxa. Té hereus aquell 1812 oblidat per dècades i més dècades d’espessa negror? Rajoy vol establir vincles directes amb un passat que és tan prim com un paper d’arròs, el president espanyol necessita un pedestal èpic per argumentar les seves reformes, és l’hora d’apel·lar a la vibració sentimental de la bona gent. El commemorador té tota la potència de l’Estat al seu servei i, com és normal, les retallades no han arribat a aquest negociat. El futbol i la pintura històrica sempre són un servei de primera necessitat.
Enric Juliana, en la seva afinada crònica d’ahir, destacava l’absència de polítics catalans en aquest festival de Cadis tot i que més d’un pròcer nostrat va tenir un cert paper en aquell moment d’efímeres esperances. I esmentava, de passada, que l’Ajuntament de Barcelona va instal·lar l’any 1912 una placa que recordava Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols, president d’aquelles Corts. Aquesta data m’ha fet pensar que, enguany, celebrem el centenari del naixement del gran escriptor i editor Joan Sales, una efemèride que sento molt més propera – vosaltres ja em perdonareu – que tot el que té a veure amb la Pepa, ara redescoberta per alguns que tenen de liberal el mateix que jo tinc de capità de fragata.
No sé si 1812, com s’ha dit i repetit aquests dies, és el començament de les tan citades dues Espanyes. Sembla que és una explicació que va bé i que permet tota mena de consideracions sobre allò que va ser i sobre allò que hagués pogut ser. Una tornada que no molesta. El que tinc clar és que l’autor d’Incerta glòria va retratar com pocs ho han fet la capacitat destructiva i devastadora de totes les Espanyes (dues, tres, les que fossin) desfermades de manera salvatge i posades a ballar la dansa del sacrifici pels abismes dels temps. En una carta del 15 d’octubre de 1938, Sales escriu el següent al poeta Màrius Torres: “Tants xicots morts, Déu meu, ¿i sabem gaire per què? I tanmateix bé cal fer un últim esforç, un esforç desesperat per guanyar aquesta guerra; esborrona de pensar com serà tractada Catalunya si la perdem”. La lucidesa de qui va esdevenir gran editor durant la postguerra va ser premonitòria: “En darrer termela República ens podia ser indiferent peròla Catalunya autònoma hi està lligada i l’una arrossegarà l’altra a l’estimball si perdem aquesta guerra, cosa que Déu no vulgui. Que ens agradi o no, la història va a batalles guanyades o perdudes”.
Guanyar o perdre. Sense maquillatges. El nacionalisme català contemporani edifica sobre la derrota militar de 1714 l’atribut del català treballador que, fent el cor fort, no s’abandona a la desesperança. Què vol construir el nacionalisme espanyol contemporani sobre el miratge liberal de 1812? Potser vol tapar una pila d’anys de militarisme, reacció, caciquisme, endarreriment, aïllament, superstició i exaltació castissa? Potser. El ministre Wert, que ho és de Cultura i d’Educació, va estrenar-se tot reivindicant els toros com a gran patrimoni nacional espanyol. Casualitat o pròleg irònic a la celebració de la Constitucióde Cadis?
El liberalisme espanyol és la història d’una absència significant, alguns noms il·lustres i una constant paret que no es pot saltar. La prova d’això és tot el que vivim actualment, la pervivència d’actituds tòxiques que són la reedició paròdica d’una tradició que considera sospitós tot el que no forma part de la seva ortodòxia: afrancesats, lliurepensadors, jueus i catalans formen part de la vitrina fundacional de l’error. Només hi ha una manera de ser espanyol, la resta són desviacions pernicioses que han de ser combatudes.
Representa que, a partir de 1978, la caspa va desaparèixer. Si és així, perquè em sento tan i tan lluny de la commemoració de les Corts de Cadis i no em pot consolar ni la companyia amistosa de l’espectre de Víctor Balaguer, ministre català molt abans que Josep Piqué? Cercar liberals de debò és com cercar federals, una tasca heroica. Fa cent anys que va néixer Joan Sales i fa dos-cents anys que Espanya hagués pogut ser – diuen – una altra cosa.