ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Una guerra dictatorial
4592
post-template-default,single,single-post,postid-4592,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

10 abr 2012 Una guerra dictatorial

Fa trenta anys que va tenir lloc una guerra breu per un arxipèlag a l’Atlàntic Sud, que en castellà s’anomena Malvinas i en anglès Falklands. Va ser un conflicte que va fer esclatar la junta militar argentina per tal de distreure la població de la greu situació interna del país. Va ser l’aplicació d’un mètode clàssic de qualsevol dictadura: exacerbar el patriotisme testicular enfront del malvat enemic exterior que –suposadament– ha ofès la dignitat nacional. El general Galtieri es pensava que el Regne Unit s’arronsaria i s’asseuria a negociar després de l’ocupació d’aquell petit territori de sobirania britànica per part de les tropes argentines. No va ser així.
La màquina de guerra de Sa Graciosa Majestat, amb la determinació de la senyora Thatcher i el suport de l’OTAN i els Estats Units, va fer la feina. Els soldats argentins, de lleva, poc preparats, mal equipats i comandats pèssimament, no van poder fer res contra l’eficàcia del vell imperi i el clima duríssim d’aquelles latituds. Aquella derrota va marcar el començament del declivi d’una de les dictadures més sagnants de Sud-amèrica. Tot això és història, però, com acostuma a passar, sempre hi ha qui vol explotar el passat.
Cristina Fernández, la presidenta de l’Argentina, no ha dubtat gens ni mica a rescalfar el sentimentalisme patriòtic de la desapareguda dictadura sobre les Malvinas/Falklands. El populisme tot ho aprofita, fins i tot les ferides més enquistades. Allò que resulta incomprensible és que un governant democràtic –per molt populista que sigui– faci seu un assumpte que és herència directa d’un règim criminal que va veure la guerra com una gran oportunitat de mantenir la ciutadania oprimida i anestesiada. I encara resulta més incomprensible que veterans d’aquell conflicte –que eren joves enviats a morir per una tirania– s’adhereixin a la gesticulació diplomàtica de la presidenta, que invoca la unitat dels llatinoamericans i els greuges imperialistes per a exhibir la bandera. No cal dir que el festival compta amb el suport entusiàstic del veneçolà Chávez, que ja ha fet saber que posarà a disposició de Buenos Aires tot el ferro de la revolució bolivariana, si cal.
Per cert, els gairebé 3.000 habitants de les Malvinas/Falklands estan encantats de tenir passaport britànic, la qual cosa no els salva de governants dolents però sí de dictadors i espècies similars.
Etiquetes: