18 abr 2012 La mala vida d’una llengua

Les llengües serveixen per comunicar-se però cal ser ruc o cínic per pensar que són únicament eines. Com sempre li agrada de dir al col·lega i amic Màrius Serra, les llengües són dipòsits i arxius de la memòria de la gent, on queden enregistrades les relacions de poder i els avatars dels pobles. Amb la llengua no només designo el meu món i em faig entendre, també evoco els morts i, d’alguna manera, hi parlo. Dilluns vinent celebrarem la festa de Sant Jordi, que és una jornada de llibres i, per tant, de llengües. Els llibres que s’editen, es compren i es llegeixen acrediten la vitalitat d’una llengua i ens recorden que cap llengua no és un luxe ni un caprici, sinó la manera com una determinada comunitat expressa la seva experiència i s’afirma en un món cada vegada més petit i més intercomunicat. Sant Jordi és el dia de tots els llibres i, a la vegada, és el gran dia de la literatura escrita en català.

Aviat farà un any que aquest diari que teniu a les mans també s’escriu en català. Aquest primer aniversari és una excel·lent notícia en un moment en què aquestes no sovintegen. Per a molts, es tracta d’un fet natural i normal que, com demostra la seva magnífica acollida entre els lectors d’aquesta centenària capçalera, assenyala la bona/mala salut d’una llengua que tenia tots els números per desaparèixer durant el passat segle XX. Cal ser conscients de les dificultats que ens han precedit i tenir perspectiva. La llengua de la meva mare podia no haver estat ja la meva, si les coses haguessin anat d’una altra manera. Aquesta és una reflexió que em faig després de llegir el monumental i atrevit estudi que el professor August Rafanell ha escrit sobre la qüestió, i que hauria de ser un dels llibres més venuts i més comentats d’aquest Sant Jordi i de tot aquest any.

Sota el modest títol Notícies d’abans d’ahir. Llengua i cultura catalanes al segle XX (Acontravent), Rafanell ens proposa un viatge apassionant per un segle de la història cultural de Catalunya, Espanya i Europa. Amb un desplegament documental de gran riquesa i una perspicàcia poc habitual, aquest savi va descabdellant el fil de la supervivència d’una llengua i d’una identitat, així com moltes de les narratives del catalanisme cultural, fins i tot aquelles més excèntriques. L’obra il·lumina molts debats presents sense voler-ho. Com no puc parlar de tot el llibre, em centraré només en la segona part, dedicada a “La destrucció del català durant el franquisme”, un text de gran calat que podria editar-se per separat – és una bona idea de Vicenç Pagès – i que – afegeixo jo – es podria donar a llegir a tots els escolars d’Espanya, i a tots els alts càrrecs. Això si que fóra Educació per la ciutadania!

Sense estridències, a cavall d’una prosa àgil i fiblant, amb un constant contrapunt de fonts, aquest professor de la Universitat de Girona descriu la mala vida de la llengua catalana a partir de 1939, un cop Franco instaura el seu règim, que prohibeix totes les llengües que no siguin el castellà o espanyol. El fracàs de les polítiques inicials d’extermini total del català (per fer-ho haurien d’haver eliminat tots els catalanoparlants de cop) va donar pas a les polítiques de transigència i, posteriorment, al simulacre d’un respecte oficial per la llengua dels indígenes quan es va permetre la publicació de llibres i les representacions teatrals. La societat catalana va aguantar el cop durant els  quaranta i cinquanta perquè hi havia una catalanitat pre-ideològica que formava part del dia a dia, “de l’esma dels catalans normals i corrents”. Segons Rafanell, “més que de resistència, doncs, potser convindria parlar de resiliència”.

Les coses van canviar una dècada més tard, amb l’acceleració del món. L’eminent filòleg ho resumeix així: “A la dècada dels seixanta es tanca el cicle de la normalització del castellà entre els catalans. Pel que manen, el perill català – que, no ens enganyem, és el perill del català – ha desaparegut”. La diglòssia – que condemna el català a servir només per a certes coses i no per a totes  – anirà recobrint les actituds dels parlants, inercialment. El turisme, la televisió i la cultura de masses aconsegueixen molt més que la censura i es consolida “el tracte de residu que donaven al català els amos del moment”. Malgrat la molta feina feta pel PSUC, l’Església, Òmnium Cultural i el Barça per divulgar massivament el català quan “no sonava oficialment enlloc”, Rafanell ens recorda que “el país del 1975 es troba més descatalanitzat que mai”. Un exemple: els que corrien per les assembles universitàries saben que parlar-hi en català era quasi un exotisme.

On som avui? Animem el professor Rafanell a escriure un nou llibre sobre la reconstrucció del català durant la democràcia, per tal de posar en net els avenços i els retrocessos de la llengua en els darrers trenta anys, amb la mateixa finor amb què ha disseccionat la sort del nostre idioma sota la dictadura. Avui tenim una escola catalanitzada però assetjada per una ofensiva  que vol posar fi a la immersió; avui tenim uns mitjans públics i privats en català que funcionen molt bé però que no penetren en totes les capes de la població; avui tenim el català en plena salut a les xarxes socials però escàs en àmbits com la justícia, els negocis o moltes industries de l’entreteniment. La mala vida de la llengua catalana va per barris i obliga els catalanoparlants a exercir una militància que no té res de natural ni de normal, encara que sigui llastimosament habitual.