20 abr 2012 El Rei i la vida normal

Tenim una crisi econòmica i social de dimensions gegantines però aquí acabem parlant de reis i corones. Per què fem aquestes coses? Més enllà dels errors i de les disculpes de qui és cap de l’Estat hi ha una realitat que sembla que alguns hagin oblidat : hem construït una societat en la qual totes les actituds dels que ocupen la vitrina són examinades, auditades, escrutades i jutjades en directe non-stop, allò que s’anomena temps real i que aquí obviem perquè convida a fer acudits fàcils només afegint una i a l’adjectiu. Els que tenen una o altra forma de poder ocupen els llocs més il·luminats de la vitrina i, com saben o haurien de saber els polítics, el més important d’un càrrec és assumir-ne els límits amb sentit comú i recordant que la fama és un atribut que costa d’assolir però que es pot perdre en pocs segons. Fins ara, a Espanya, els banquers i el Monarca semblaven completament al marge d’aquesta llei inexorable. Però els temps estan canviant.

Quin és el debat que està arrelant aquests dies enmig de molt soroll, un notable estupor i no poques hipocresies? Sincerament, no crec que la majoria de la societat espanyola estigui ara per un debat monarquia-república, la qual cosa no vol dir que aquest no pugui donar-se perfectament els pròxims anys. El que em sembla que avui fa parlar la gent és el que podríem anomenar els límits de la figura del Rei o, dit d’altra manera, la relació de la monarquia amb la vida normal. No la vida normal considerada com una actitud franca i simpàtica vers la ciutadania – en això Joan Carles I sempre ha excel·lit – sinó la vida normal com l’esforç constant d’eliminar excepcions incomprensibles al principal càrrec de l’Estat, per guanyar empatia i assolir – sense dir-ho – una nova legitimitat davant la gent. En aquest sentit, suposo que el príncep Felip és molt conscient que, quan li toqui regnar, les regles de joc en la triangulació societat-mitjans-Corona hauran canviat de dalt a baix i no pas només a causa dels darrers episodis. I és aquesta triangulació la que fabrica el consens sobre la institució. El canvi de perspectiva, tard o d’hora, serà imprescindible.

José Antonio Zarzalejos es mostrava favorable ahir en aquestes pàgines a una modernització de la normativa que té a veure amb el Monarca, la Casa del Rei i els membres de la família reial, sota els principis de transparència que corresponen a les administracions democràtiques del segle XXI. Allò que dèiem: extirpar excepcions i zones opaques, que la vida del cap d’Estat dins i fora de la vitrina sigui més semblant a la vida normal de la resta de ciutadans. Sembla que els monàrquics intel·ligents haurien d’anar per aquí, oi? És clar que, com sempre en política, es tracta del mal menor. És obvi que una Corona més transparent pot ser alguna cosa semblant al tabac sense nicotina. I Espanya no és exactament Suècia.