25 abr 2012 La política contra la ciència
Els que avui governen Espanya es posen d’esquena a la ciència. Els pressupostos generals de l’ Estat que el PP tira endavant gràcies a la seva majoria folgada suposen – si no hi ha un canvi de darrera hora – un retrocés del 25 % en la inversió total en R+D+I, un total de 2.200 milions menys que l’any passat i per sobre del 9,6 % de la retallada mitjana en les despeses que depenen de l’administració central. Josep Corbella, especialista en informació científica d’aquesta casa, ha escrit molt encertadament que aquesta decisió representa “un punt i a part en la història de la ciència espanyola”. L’impacte a llarg termini d’aquesta reculada és superior a la d’altres capítols: el temps, els professionals i els projectes importants que perdrem per manca de recursos no es recuperaran i això aguditzarà la feblesa del coneixement d’avantguarda a les Espanyes. Pagarem molt car aquestes decisions i les generacions que ara creixen ens veuran com una colla de ximples sense criteri.
A vegades sembla que la mentalitat política no hagi canviat gaire a Madrid en els darrers cent anys. Com pot ser que un govern europeu immers en l’actual crisi no s’adoni que retallar tant en innovació i recerca és un contrasentit estratègic que no pot defensar-se de cap de les maneres? Tots els sectors que depenen de l’erari són importants i cada àmbit considera que hauria de ser l’excepció quan les tisores del polític van podant les xifres del pressupost, començant per les politiques de salut i educació, que són les que el ciutadà nota de manera més directa. Això no obstant, no és gaire difícil d’entendre que sense ciència d’alt nivell i sense apostes d’innovació serioses una societat no se’n surt i acaba esclafada per la dependència exterior i per l’obsolescència de la seva economia. No hi ha societat del coneixement sense recursos per elaborar-lo i per aplicar-lo al creixement econòmic i al benestar social. Es pot retallar més o menys en tot, però no en allò que constitueix la llavor i la garantia d’un progrés que tingui com a horitzó l’interès general.
Per què passa això? Tingueu en compte que Rajoy no fa res més que insistir i engrandir el menyspreu que Zapatero ja va demostrar per la ciència, quan va crear un ministeri que havia d’impulsar ambiciosament les polítiques de R+D+I i després no va dotar-lo dels recursos adequats. Penso – i ho he escrit algunes vegades – que el drama dels científics és que no tenen la capacitat de pressió d’altres col.lectius socials molt nombrosos (com els professionals de la sanitat o de l’educació) ni tenen la projecció de gremis amb molta capacitat per incidir en l’opinió pública (com els actors i d’altres oficis vinculats al món de l’espectacle).
El científic expressa les seves queixes però aquestes arriben dèbilment al conjunt de la societat perquè – llevat d’excepcions molt especials i populars com, per exemple, el doctor Joan Massagué – els rostres de les dones i els homes que fan recerca no formen part de l’imaginari de la gent. Pregunteu als vostres veïns el nom de cinc futbolistes, de cinc cantants i de cinc científics i llavors també sabreu ràpidament perquè el poder polític és tan valent quan cal reduir els diners de la recerca i la innovació.
El fet que, a començaments del segle XXI, hàgim d’escriure papers als diaris destinats a fer veure als polítics que reduir els recursos públics a la ciència és una política equivocada i nociva em fa pensar en la manca de cultura científica de les nostres elits dirigents, acostumades al curt termini. La recerca, que sempre reclama molts anys i molta paciència, no encaixa en la mirada d’uns governants que són presoners d’un present absolutament tiranitzat per les urgències de cada instant. Si hi ha una activitat que té poc a veure amb els codis efímers de l’actualitat en directe és la ciència, que exigeix una constància, una repetició, una disciplina i un silenci que l’allunyen dels focus quotidians. El polític s’ha acostumat a demanar i obtenir resultats molt ràpidament mentre el científic habita un temps més dens, extremadament delicat i subjecte a una imprescindible mirada crítica i autocrítica que – em sembla que no cal subratllar-ho – no sovinteja, en canvi, entre els que gestionen les nostres administracions.
La nova llei de Transparència i Bon Govern que Rajoy s’ha tret del barret per reduir la desafecció democràtica preveu que els mals gestors siguin castigats si no fan les coses bé. Perfecte. Què passa, però, quan les conseqüències de les gestions equivocades o directament incompetents no es poden certificar fins després de molts anys? S’aplicarà el règim de sancions que s’ha inventat l’actual Govern del PP als actuals president i ministres quan, d’aquí deu o vint anys, es comprovi que la retallada pressupostària en ciència va ser una ocurrència que no va fer altra cosa que retardar la sortida de la crisi i deixar sense feina una pila de professionals?
No sé si la ciència fa guanyar vots, suposo que molt menys que d’altres àrees. De totes maneres, i ara que s’ha posat de moda criticar amargament el paper imperatiu d’Alemanya sobre els pressupostos que afecten les nostres vides, no està de més assenyalar que qualsevol Estat que vulgui mantenir alguna mena de sobirania dins la UE de demà passat haurà d’apostar per la ciència i la innovació. En això, els polítics haurien de prendre bona nota d’alguns emprenedors que, abans de la crisi, van invertir en fer coses noves i millors.