27 abr 2012 Cicles que s’acaben
El món culer i una part important de tot el país es demana – enmig de les trompades de la crisi i les incerteses de la política – si hem arribat o no al final del cicle gloriós viscut aquests anys pel FC Barcelona amb Pep Guardiola com a tècnic i líder de l’equip i – gairebé – de la nació que ens agradaria ser, si no fóssim tan semblants a com el tòpic diu que som i, de moment, encara ens obstinem a certificar amb moltes de les nostres actituds. Interrogar-nos sobre l’acabament d’un cicle és humà i normal, sobretot si es va de millor a pitjor, que és el que ara li passa a la gran família blaugrana. Algú dirà que la mentalitat culer retorna al seu perfil patidor d’antany, aquell ambient fatalista que el jovent no ha conegut. Veurem. En tot cas, tothom sap – dins i fora del futbol – que la vida és canvi i que el triomf té sentit perquè també hi ha la possibilitat de derrota i de pèrdua. Són coses tan òbvies que només s’obliden quan la victòria esdevé feliç costum.
Quan observem la complicada època que ens ha tocat de viure pel que fa a l’economia i l’ocupació també ens demanem quan arribarem al final d’aquest cicle de recessió que ens està generant unes angoixes per a les quals, sens dubte, no estàvem preparats. Els economistes més optimistes parlen de tres i quatre anys llargs encara de molt mala maror. Es comença a parlar de l’any 2020 com d’un hipotètic llindar per entrar en la recuperació, potser perquè es tracta d’una xifra rodona que, de passada, convida a tenir paciència i a mirar de suportar les inclemències sense desesperar-nos més del compte. En el més profund de la nostra cultura, hi ha arrelada la creença que després dels anys de vaques flaques han de venir els anys de vaques grasses. Això no obstant, els professionals del mal averany – aquests prosperen com les males herbes – asseguren que després de les vaques flaques també poden venir les vaques cadavèriques i les vaques fossilitzades. Mama, por!
Els catalans tenim tendència al dramatisme vinculat a l’acabament real o imaginari dels cicles. Escric aquest paper quan encara no se sap si Guardiola renovarà, però un no voldria estar en la pell del brillant entrenador, perquè molts considerarien el seu adéu com una catàstrofe irreparable, una desgràcia col·lectiva que hauria de sumir-nos en una depressió obligada, molt més greu que tota la resta d’assumptes que ens ocupen i preocupen. Els cicles comencen i s’acaben, se succeeixen d’acord amb la suma de circumstàncies, voluntats i atzars i no passa res. Per cert, amb dosis menors de dramatisme segur que pensaríem millor.
Més que cicles, a vegades, tots voldríem sínies, que també són circulars però tenen un problema insalvable: ens encadenen i ens obliguen a fer sempre el mateix breu camí, milers i milers de vegades, sense anar enlloc. La sínia és útil però només funciona amb rucs.