30 abr 2012 Països artificials
Gràcies al ministre Montoro ja sabem que la Unió Europea no preveu crear “països artificials”. El titular de la cartera d’Hisenda és un home llegit que potser ha estudiat les teories de Hobsbawm sobre la invenció de la tradició i d’altres teòrics de les identitats. Què és un país natural? Què és un país artificial? Montoro hauria de posar exemples però potser llavors tindria problemes diplomàtics, perquè tothom aspira a ser considerat tant natural com aquell clàssic refresc de taronja creat per un metge valencià.
A veure. És més artificial celebrar els 200 anys de la Constitució de Cadis o els 300 anys de la derrota del 1714? És més artificial la bandera espanyola que té un lloc a les Nacions Unides o la bandera catalana (que alguns encara tenen la mania de denominar senyera) que no li té? Ernest Renan – potser a Montoro no li agrada perquè era francès – va analitzar la qüestió amb una clara voluntat d’alliberar-la de la cotilla del romanticisme alemany i la va resumir molt bé l’any 1882: “L’existència d’una nació (si se’m permet la metàfora) és un plebiscit quotidià, igual com l’existència de l’individu és una afirmació perpètua de la vida”. L’historiador afegia una reflexió que no ha perdut ni un gram de la seva vigència: la nació no és res més, sumat i restat, que “una consciència moral”.
Avui, la consciència moral de la nació catalana s’està construint a partir de la constatació del greuge objectiu que patim els catalans en l’actual estructura autonòmica. Els col.legues de El Punt Avui donaven ahir una dada esfereïdora: el desemborsament per habitant a Catalunya entre el 2000 i el 2009 va ser el més baix de tot l’Estat i la inversió del poder central a Madrid i Andalusia dobla la de Catalunya. Montoro sosté que tot això són fantasies dels que volen viure en un país artificial, però les xifres – el 9 % del PIB català és xuclat per Madrid – descriuen un panorama insuportable. La passada setmana, The Wall Street Journal explicava amb ets i uts l’espoli fiscal que pateix la ciutadania catalana: “En cap altre lloc d’Europa o d’Amèrica del Nord no hi ha transferències d’aquesta magnitud”.
La consciència moral de la nació catalana s’afirma més com més es volen negar les evidències. El Govern central tira benzina al foc. I el malestar profund surt per allí on pot. Per exemple, surt mitjançant la campanya #novullpagar contra els peatges de les autopistes, una revolta que posa de relleu el nivell altíssim de cansament de la part central de la societat a la qual s’ha demanat paciència repetidament i durant molts anys. S’equivocarà qui llegeixi aquesta nova protesta com una simple anècdota promoguda per eixelabrats, és un gest singular que assenyala notables canvis d’actitud en sectors amplis.
Països artificials? Sí, el país dels ministres que menyspreen la veritat.