ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El cafetó i la veritat
4614
post-template-default,single,single-post,postid-4614,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

21 mai 2012 El cafetó i la veritat

Perdoneu si em faig pesat, però cal insistir en aquesta qüestió: la crisi econòmica i política que vivim és, per damunt de tot, una crisi de la veritat. Parlar de la veritat en singular -si un no és filòsof o teòleg- fa una mica d’angúnia i, a més, havíem assumit que només podíem parlar de veritats en plural, per estalviar-nos batalles. Però ara ja no podem amagar el cap sota l’ala ni acceptar el relativisme que acaba protegint la impunitat. La constant revelació espectacular de mentides i trampes de gran dimensió relacionades amb administracions i entitats financeres no fa altra cosa que reforçar aquesta tesi. El darrer cas és el de les comunitats de Madrid, València i Castella i Lleó, que van maquillar a la baixa el seu dèficit. Les dues primeres -per cert- eren posades sovint com a exemple de la gestió brillant de la dreta que havia de treure Espanya del forat.

El drama per a Rajoy és dels que fan època, i no únicament pel fet que aterrin inspectors d’Eurostat per escatir fins a quin punt la picaresca ho ha desfigurat tot. Fixeu-vos en algunes peces del tauler. Per exemple, Antonio Beteta, secretari d’Estat d’Administracions Públiques, havia estat conseller d’Economia i Hisenda del Govern d’Aguirre fins fa pocs mesos. L’encarregat de dialogar des del Govern central amb autonomies i ajuntaments és avui un sospitós de primer ordre. Beteta va fer-se famós per advertir que els funcionaris havien d’oblidar-se “de fer el cafetó i de llegir el diari” i va demanar-los més responsabilitat i humilitat. Quin nom donem a qui predica allò que no practica? La impostura d’alguns personatges és tan exagerada que suggereix un pecat polític superior al de la incompetència. Som davant de la inconsciència més descarnada.

Rajoy va arribar a la Moncloa per una sola virtut: no ser Zapatero. De la mateixa manera que Aznar va fer bo un líder del PSOE inconsistent, l’actual president espanyol era el mal menor després d’un governant sense credibilitat. La desviació del dèficit de tres de les autonomies del PP més emblemàtiques i la crisi de Bankia han certificat que el líder popular és un dels governants que més ràpidament està perdent el principal capital d’un polític: una relació al menys distorsionada possible amb la veritat. Podria fer Rajoy una roda de premsa com la que Mas va protagonitzar la setmana passada? Ho tindria molt complicat. L’esperit dels Beteta i els Rato de torn no hi ajuda, com tampoc ho fa Montoro, una figura que crea desconfiança i desconcert cada cop que obre la boca.

El govern Zapatero va negar la veritat fins que la veritat va petar-li als morros. El Govern Rajoy no pot amagar la veritat que el PP ha anat posant sota l’estora durant anys, alegrement. Eren els polítics dolents i no pas els funcionaris els que es van dedicar a fer cafetons en comptes de treballar. Espanya és avui literalment increïble.

Etiquetes: