18 jun 2012 Tinguem el valor
Un quart de segle després de la massacre d’Hipercor, la societat catalana ha de tenir el valor de demanar-se amb sinceritat si ha estat prou al costat de les víctimes d’aquell atemptat d’ETA i d’altres víctimes com les de l’atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil de Vic. Quan escric “la societat catalana” vull dir cadascun de nosaltres, individus que ens omplim la boca parlant de llibertat, de memòria i de drets humans però que, a l’hora de la veritat, hem deixat massa sols -em sembla- els que van rebre el cop dels falsos herois. Fem autocrítica, si us plau. És imprescindible.
Gairebé tothom s’apunta als exercicis commemoratius que tenen a veure amb els morts dels anys llunyans de la Guerra Civil i la dictadura, hi ha una rutina que permet escenificar alguns consensos sobre aquells temps convulsos. En canvi, tot costa molt quan es tracta de retre homenatge a uns conciutadans que van ser assassinats en plena democràcia per una organització que va considerar que tots podíem ser objectius de la seva guerra. Siguem clars: ha mancat un esforç d’empatia, de compassió, de pietat. La paraula solidaritat sí que l’hem fet voleiar molt, però de manera mecànica, inercial, per cobrir l’expedient.
No parlo, és clar, dels sectors que abans de l’atemptat d’Hipercor havien idealitzat els etarres i envejaven de manera estúpida la dinàmica diabòlica d’una societat en què una part dels ciutadans havia d’anar amb escorta. No parlo tampoc dels reconsagrats que, després del fatídic divendres de 1987, continuaven fascinats per una Euskadi on l’actor polític principal era una banda dedicada a extorquir, segrestar i eliminar físicament els que considerava enemics de la seva causa; la basquitis de certs entorns catalans (i especialment catalanistes) és una de les efusions emocionals més ridícules i perilloses de la nostra societat, sobretot quan esdevé mimetisme ingenu. Parlo d’una majoria social que, potser per una comoditat certament innoble, no hem fet encara tot el que calia perquè les víctimes de la barbàrie puguin superar el trauma moral afegit al dolor físic i psicològic. No crec que hàgim estat col-lectivament a l’altura, per exemple, de gestos com el de Robert Manrique, que va acceptar trobar-se amb un dels terroristes que van provocar la matança. Em trec el barret per com Manrique està gestionant aquest repte i més quan, a Madrid, hi ha sectors ultres que malden per manipular les víctimes de manera oportunista i demagògica.
Sabem que per als supervivents d’aquella tarda de foc i fum res ha estat fàcil. Penseu que la indemnització estatal els va arribar després d’un llarg procés judicial, la qual cosa va representar haver d’esmerçar moltes energies precisament quan no sobren. Encara que sigui tard, acompanyem com cal les víctimes. Els ho devem.