ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Joan Fuster, teràpia de xoc
4633
post-template-default,single,single-post,postid-4633,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

20 jun 2012 Joan Fuster, teràpia de xoc

Demà, dia 21 de juny, farà vint anys que va morir Joan Fuster, el savi de Sueca, l’assagista més potent que han donat les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX, un autor que, si hagués escrit en francès o espanyol, fóra conegut i traduït a les principals llengües de cultura. De fet, en espanyol també va escriure i molt (cosa ignorada per alguns vigilants de la puresa pàtria molt desinformats) en diversos diaris i revistes, entre els quals aquesta capçalera des de la qual m’adreço a tu, amic lector. La premsa -convé recordar-ho- va ser l’activitat que va permetre al nostre clàssic guanyar-se la vida amb una certa regularitat i, de passada, poder-se dedicar als seus llibres i a conversar incansablement amb amics i coneguts. Segons el sempre afinat Enric Sòria, “Fuster és el principal articulista de postguerra amb què comptem, sense comparació, tant per la quantitat com per la destresa”.

Amb Fuster passa avui una mica com amb Josep Pla: més enllà dels fusterians de pedra picada i dels tòpics sobre el seu títol més conegut, Nosaltres els valencians, no em sembla que sigui un autor gaire llegit. En tot cas, i fora dels cercles especialitzats, Fuster s’ha convertit en una referència esborrada, una cadira buida, i això que la majoria de les seves obres són més fàcils de trobar que les d’altres figures d’aquesta dimensió. Anava a escriure “un autor de culte”, però aquesta etiqueta lliga poc amb algú que fulminaria a cops d’aforisme qualsevol que pretengués posar-lo a la gàbia trendy o cool dels modernets del barri, sempre a punt de perdonar la vida a algun literat de la reserva índia.

Però no ens perdéssim en misèries que el públic qualificaria de polítiques. Al capdavall, el Fuster que m’interessa més és el menys polític o el menys militant, per dir-ho amb propietat. Perquè, com sap tothom que l’hagi llegit, els papers de Fuster sempre són inevitablement polítics, en el sentit que feia servir Hanna Arendt quan escrivia que “la política és en tot”.

Sóc més de títols com El descrèdit de la realitat, Diccionari per a ociosos o Causar-se d’esperar. Em sembla que, quan s’allibera de la seva missió d’ideòleg urgent d’un país fugisser, Fuster ofereix el gran espectacle d’una insolència que, temperada de gairell pel joc elegant de la inversió irònica, permet esquerdar qualsevol material prèviament escollit, sigui quina sigui la seva duresa i consistència. Llavors, la lectura de Fuster, per dir-ho amb un adjectiu molt del seu gust, resulta terriblement desinfectant. Cou de valent. Per això té un punt d’addictiva.

Cada curs, des de fa més d’una dècada, faig llegir als meus alumnes de Periodisme, a la facultat de Comunicació Blanquerna, algun llibre de Fuster, del qual no n’han sentit a parlar quasi mai abans. L’experiència és de gran interès perquè esdevé una teràpia de xoc. En primer lloc, pel gènere: s’enfronten a una prosa que els obliga a no abaixar mai la guàrdia. En segon lloc, pels assumptes que tracta: una diversitat de fenòmens que sempre remeten als grans universals de l’existència, com no podria ser d’altra manera en un dels hereus més conspicus de Montaigne.

Els primers dies, la veu de Fuster se’ls fa estranya, la seva ironia els desconcerta. Després, a poc a poc, comprenen que tenen davant alguna cosa diferent i que, potser, paga la pena prestar-li atenció. Els més curiosos de l’aula descobreixen que un senyor valencià dels temps anteriors a internet, Facebook i Twitter els pot donar pistes molt suggeridores per aprendre a pensar i viure la vida d’ara mateix. I llavors alguns fan broma i asseguren que potser Fuster hauria fet algun cèntim dedicant-se a manuals d’autoajuda per a públics que no renuncien a la condició adulta malgrat la infantilització general.

Què s’aconsegueix quan es fa llegir Fuster al jovent? Fa de mal dir. Em sentiria satisfet si dos o tres de cada cinquanta estudiants que han tingut algun dels seus títols a les mans sentissin la necessitat d’observar la realitat amb la dosi de sospita necessària per compartir aquell aforisme que tant m’agrada: “Atenció: tot pensament és un mal pensament”. Vet aquí un programa intel·lectual i vital ben honest, imprescindible en un moment en què molts dirigents polítics, econòmics i socials senten repugnància pel significat veritable de les paraules i, llavors, les transvesteixen constantment i sense despentinar-se. Ho fan perquè no ens volen alarmar, diuen molt seriosos i solemnes. En aquests casos, em ve al cap un altre aforisme fusterià, definitiu: “Tant se val que m’enganyen. El que realment em fot és saber que m’estan enganyant”.

Llegir Fuster purga, neteja i proporciona una incomoditat molt saludable sobre les inèrcies que va acumulant el nostre punt de vista a mesura que s’acostuma al paisatge moral que ens envolta. De la mandra a la impunitat hi ha un pas. Més enllà d’aquestes virtuts, moltes de les coses que Fuster va escriure només poden comprendre’s si es té en compte que el licor d’un il·lustrat de Sueca que no volia resignar-se a la foscor era el marxisme, la psicoanàlisi i tot el que impugnava el retaule immediat de les meravelles.

Dues dècades sense Fuster són dues dècades a la recerca de Fuster. Del que no caduca i continua oferint-nos avui un combat contra la ximpleria.

Etiquetes: