02 ago 2012 Ernest, heroi de la retirada?
A les terrasses, on la gent passa la crisi fent una cervesa, no es parla gaire de l’Ernest Maragall i de la seva baralla amb la direcció del PSC per haver trencat la disciplina de vot arran del pacte fiscal que impulsa Artur Mas. Però el personatge i el gest mereixen una reflexió més enllà de les crítiques una mica fàcils que li fan els seus coreligionaris i els seus adversaris, a vegades terriblement coincidents, extrem que demostra novament que el pensar mecànic és poc saludable i, de fet, no té res a veure amb pensar.
Els seus acusen el germà de Pasqual Maragall d’incoherent (és una manera suau de dir-li traïdor) i ell replica que continua sent fidel als valors fundacionals del partit. Em sembla que l’exconseller d’Educació s’equivoca en la seva línia de defensa. I què passa si l’home ha canviat d’opinió? En política, només els fanàtics i els testimonials sacralitzen les idees fins a fer-les intocables. És clar que tot canvi de criteri hauria de venir argumentat de manera sòlida, però això ja són figues d’un altre paner, com ho és la continuïtat a l’escó del diputat rebel.
Val més tard que mai. Ernest Maragall va una mica més enllà que el seu partit de tota la vida potser perquè té més present que Pere Navarro i la resta que el 80% de la societat catalana dóna suport a un concert similar al del País Basc. Benvingut sigui, doncs, el senyor Ernest al sobiranisme fiscal. Per això tampoc comparteixo les crítiques que alguns li fan posant en qüestió la sinceritat dels seus plantejaments o adduint un suposat oportunisme. M’importa poc el motiu íntim que mou Ernest Maragall a desmarcar-se del PSC. Com més serem, millor. Per exemple, he demanat als Reis d’Orient que Josep Piqué caigui un dia del cavall i s’adoni que encara és a temps de connectar amb les classes mitjanes del país, una realitat de la qual ell prové. Estic segur que algú tan intel·ligent com Piqué ha captat perfectament que el malestar català no és una febrada de quatre eixelebrats.
El país es mou. No amb la rapidesa i homogeneïtat que proclamen alguns independentistes massa entusiasmats. Però el país està canviant en una direcció de més autorespecte. El canvi generacional i la dissolució de les pors del franquisme i la transició hi tenen una funció clau. En aquest context, és lògic que alguns polítics es reinventin i pensin que ara toca actualitzar les seves idees.
Serà Ernest Maragall l’heroi de la retirada del PSC? No exagerem. També ho havien semblat Antoni Castells o Montserrat Tura. Segons Hans Magnus Enzensberger, l’heroi de la retirada és aquell que lidera el desmuntatge d’un vell ordre per contribuir a l’arribada d’un temps nou. A Espanya, ho fou Adolfo Suárez. Tot heroi de la retirada ha de trair una mica els seus, altrament no conquereix el futur. És un paper imprescindible i bonic, oi?