03 ago 2012 Vacances indefinides
Molts lectors em pregunten per l’oncle Baixamar, que els darrers anys ha tret el cap en aquestes columnes d’agost. No volia explicar-ho, perquè és un assumpte molt privat, però el meu amic m’ha autoritzat a fer-ho i aquí ho teniu, sense anestèsia: l’oncle Baixamar també va ser víctima de les preferents que han fet la guitza a tanta gent. L’estafa bancària ha impactat en un home que semblava invencible. Tal com ho sentiu. Baixamar està ensorrat, per dos motius, que val més que escolteu amb les seves paraules: “La pèrdua de virolla em fot, és clar, però encara em fot més sentir-me enredat com un passerell, jo que em pensava ser tan viu; he quedat com un idiota”. Ho diu amb mala bava, està ferit en el seu orgull de lluitador incansable.
El fet és que la peripècia de les preferents ha deprimit força en Baixamar i surt menys que abans de casa, tot i que alguns incondicionals fem mans i mànigues per tal que aquesta història no ens privi d’un gran amic del que sempre aprenem coses, ultra xalar dels platillos mariners que prepara amb una precisió d’enginyer i una poesia a cavall de Vinyoli i Pavese. Així doncs, enguany veig menys l’oncle Baixamar, tot i que, si passen dos o tres dies sense notícies seves, vaig a cercar-lo per fer-la petar.
Ahir al vespre, quan la calor ja afluixava, ell i jo fèiem una cervesa vora la mar. En aquestes que passa una amiga comuna i s’atura uns minuts. I llavors ens dóna la notícia, terrible: “Sóc de vacances i seran llargues, avui m’han comunicat que al setembre no cal que torni, la cosa ja no dóna per a més”. Baixamar i un servidor no vam saber què dir. Què li pots dir a algú quan t’explica que s’ha quedat sense feina? El silenci és millor que cap paraula en aquests casos. La nostra amiga és una professional excel·lent en el seu camp, amb llarga experiència i contactes, algú que genera riquesa, per dir-ho com els polítics. Però “la cosa ja no dóna per a més”, expressió que resumeix de manera magnífica el moment que ens ha tocat de viure.
Baixamar trenca el silenci: “Collons, això és com una ruleta russa diària: no saps si la bala et tocarà; et lleves i la bala pot matar-te o pots continuar, amb l’angoixa de saber que el joc no s’atura”. La nostra amiga rebla el clau: “Sí, és una loteria; però no vull amargar-me, he de mirar endavant”. La seva actitud és admirable, més si tenim en compte que parlem d’una dona d’uns cinquanta anys per a la qual, segons els criteris de moltes empreses, no serà fàcil trobar una nova ocupació. És evident que, malgrat les altes xifres de l’atur, encara opera una certa -petita- esperança.
Cada cop hi ha més gent entre nosaltres que al setembre no patirà la síndrome postvacacional, tema que tant feia parlar i escriure abans. Ara sabem que la ruleta russa apunta tothom.