ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La sinceritat d’Àlex Fàbregas
4642
post-template-default,single,single-post,postid-4642,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

08 ago 2012 La sinceritat d’Àlex Fàbregas

El jugador d’hoquei herba Àlex Fàbregas, esportista del Reial Club de Polo de Barcelona i un dels setze catalans que integren la selecció espanyola que aquests dies competeix als Jocs Olímpics, ha hagut de tancar el seu compte de Twitter després de rebre més de dos mil missatges insultants o amenaçadors arran del que va dir en una entrevista al diari Ara.

Pel que sembla allò que més ha ofés certes persones és que Fàbregas expliqués amb total sinceritat (i d’una forma tranquil.la) la diferència entre competir sota la bandera espanyola i sentir-se més o menys espanyol: “Jugo amb Espanya -explica– perquè és amb qui em toca jugar, no tinc cap altra opció. El meu sentiment és català, no sento el mateix escoltant l’himne espanyol que Els Segadors“. Fàbregas és especialment clar quan afegeix que “m’ho prenc com una feina”. I, en aquesta línia, també comenta que ni ell ni els seus companys estan pendents de l’himne espanyol quan sona, es concentren en el que hauran de fer i repassen la tàctica. La frase que resumeix la seva actitud sobre el terreny de joc és una heretgia insuportable en la moderna democràcia espanyola: “En cap moment jugo pensant que ho faig per Espanya”. Mercenari? Desagraït? No, pitjor: un català que en té prou amb aquesta identitat per anar pel món. L’anomalia que ni Franco va extirpar. L’imperatiu legal no és suficient, Espanya també exigeix amor.

Els que s’han escalfat amb aquestes paraules haurien de tenir més en compte que Fàbregas fa molt bé la seva feina. I gràcies a la seva eficàcia i a la dels seus companys (la majoria catalans, cal repetir-ho) Espanya va aconseguir la medalla de plata als Jocs de Pequín. Tot això pesa poc entre certa opinió. Aquest esportista ha gosat ser sincer i ha dit en veu alta el que pensen molts catalans. Ha trencat el gran tabú i ha posat en evidència que els sentiments no poden ser regulats per cap constitució ni cap codi penal. Hi ha qui vol també la gàbia  mental.

Però la catalanofòbia rabiosa desfermada contra Fàbregas no és la notícia, això cada dia ho notem. El fet nou i trascendent és la sinceritat enorme d’aquest olímpic sobre un dels assumptes que molts esportistes catalans s’estimen més no tractar mai en públic.  Per què Fàbregas ha triat aquest moment per ser tan sincer? Aquest és l’assumpte que hauria d’ocupar  les autoritats de Madrid (no només les esportives) i que hauria de fer reflexionar seriosament els patriotes espanyols de bona fe que –suposo– no comparteixen  les reaccions extremistes que el cas ha fet aflorar.

No em sembla que Fàbregas vulgui ser cap heroi ni busqui el protagonisme fàcil. Només ha parlat amb normalitat d’un fet completament normal. Com es deia fa uns anys,  s’ha limitat a fer oficial el que és real.  A qui fa por avui la veritat, tan modesta?

Etiquetes: