10 ago 2012 L’autoritat moral

Quan Jordi Pujol parla dels seus referents, en el primer volum de les seves Memòries, fa aquesta llista: “Fora de l’àmbit familiar, haig de consignar les influències de Joan Triadú, Josep Mª Ainaud de Lasarte, Josep Benet, Raimon Galí i Jaume Vicens Vives”. Amb el decés de Josep Mª Ainaud, desapareix el darrer gran referent del catalanisme de la resistència de postguerra, el nucli d’activisme i pensament que va exercir el mestratge més clar sobre les noves generacions nacionalistes que van protagonitzar la transició.

Tot i que Ainaud només era cinc anys més gran que Pujol, som davant de dues generacions distintes. Un exemple: l’advocat, historiador i polític va col·laborar durant la Segona Guerra Mundial amb la xarxa clandestina que donava suport als aliats. El món de l’activista que ens ha deixat era el dels titans que no van resignar-se i que, enmig d’una indiferència i una por brutals, van lluitar per Catalunya i la democràcia quan no es veia cap claror. En aquest sentit, i en una entrevista del 2010 a Presència, Ainaud desmentia tòpics sobre els anys més difícils: “Inventen actituds resistents que no van existir”. Ell ho afirmava amb claredat perquè “jo hi era  i sé que no va ser com diuen”. El cert és que eren molt pocs els que plantaven cara quan el franquisme era flamant: el PSUC, el Front Nacional i, des de l’ambient universitari, figures com Ainaud, que anaven per lliure i que empraven la cultura i les escletxes de l’Església per crear complicitats.

Josep Mª Ainaud de Lasarte encarnava millor que ningú l’autoritat moral del catalanisme de la resistència. Encara que va vincular-se a CDC i va ser diputat al Parlament i regidor a l’Ajuntament de Barcelona durant una legislatura en cada càrrec, sempre va mantenir la independència de criteri. Més d’una vegada va discrepar d’algunes decisions de CiU. Per exemple, ell i Maria Rúbies van trencar la disciplina de vot i van oposar-se a la creació de les loteries de la Generalitat per raons ètiques.

Pujol escoltava i respectava les paraules d’Ainaud, un dels seus mestres de vida, des del dia llunyà de 1946 en què el futur líder nacionalista va trucar a la porta del local de la Comissió Abat Oliba, organitzadora dels actes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. L’historiador era una de les comptades persones que parlaven amb total sinceritat amb l’expresident i per això el seu consell lúcid va ser sempre apreciat, com a veu de la consciència crítica del pujolisme. Aquest ascendent convertia Ainaud en algú inclassificable, un esperit lliure que, des d’un tarannà dialogant i ferm alhora, sabia mirar críticament l’escena política, començant per aquells amb qui compartia idees i valors. Humanista, sempre disposat a col·laborar en mil i una iniciatives, va servir el país generosament sense servir-se de la política.