18 ago 2012 Bons, dolents i Assange
Ironies. La realitat tendeix a crear-ne de molt sucoses. Demanar refugi a l’Equador per no ser jutjat a Suècia. L’embolic diplomàtic i polític de la situació de Julian Assange a l’ambaixada equatoriana a Londres convida a moltes reflexions. Una té a veure amb els bons i els dolents de les històries. L’entrada en escena de Baltasar Garzón, figura típica d’aquestes faules que tant agraden, ho acaba d’arrodonir.
El fundador de Wikileaks és la bondat i el coratge contemporanis. És -siguem precisos- el bo per antonomàsia: aconsegueix i mostra els secrets dels (estats) poderosos. Sobretot treu a la superfície una mica de la rebotiga de la diplomàcia imperial. Res que capgiri la visió que tenim del món, però la gesta esdevé una celebració de la transparència total, que és el nou mite. A la vegada, els Estats Units són, per molta gent, el dolent d’ofici, i això no ho canvia ni Obama. És una nova edició de la lluita clàssica de David contra Goliat, una bella història.
Però tenim dos problemes de guió. Qui vol jutjar l’heroi és Suècia, un Estat bo i exemplar en totes les comparatives que vulgueu, malgrat que la novel·la negra escandinava ja ens ha advertit que també hi ha porqueria al paradís. Bo contra bo trenca la lògica del relat. L’escull, però, se salva fàcilment: Suècia, segons molts, en realitat només li fa la feina a l’oncle Sam, que és qui, en darrer terme, vol engarjolar -i potser executar- el protagonista. Els suecs són, doncs, agents del mal i no mereixen cap crèdit.
Fins aquí la narració avança amb gran satisfacció per al públic. Però el personatge Assange ha demanat i ha aconseguit asil polític a l’Equador, on el president Correa -segons tots els organismes observadors independents- no és exactament un campió de la llibertat de premsa. Diguem-ho d’una altra manera: el Govern de Quito persegueix, amenaça, difama i multa les empreses i els periodistes que no ballen al so que toca. Els Assange equatorians, desconeguts de vosaltres i sense el glamur estudiat de l’australià, ho tenen fotut. Correa té damunt la taula un projecte de llei de comunicació que, entre altres mesures reaccionàries, contempla la censura prèvia i afebleix les garanties que protegeixen l’anonimat de les fonts periodístiques. Com és evident, l’Equador no seria la república ideal on fundar la ciutat dels periodistes. A més, en corrupció, l’Equador ocupa el lloc 120 d’una taula decreixent de 183 estats, on Suècia sempre és entre els deu primers.
El guió de la pel·lícula no funciona. Assange posa la seva sort en mans d’algú que practica justament tot allò que ell critica i combat amb tanta determinació. Ironia? Sarcasme. D’altra banda, mitjans que havien entronitzat el fundador de Wikileaks ara se’l miren amb fredor. El públic està desconcertat. No havíem quedat que els bons, a més de salvar-nos, no feien trampes?