29 ago 2012 Fantasies polítiques
Hi va haver un temps -juro que jo encara el vaig viure com a periodista- en què els polítics dedicaven l’agost a concedir entrevistes “fresques” per als suplements d’estiu, unes pàgines d’allò més simpàtiques on ells apareixien fotografiats en calces curtes i ensenyant, per exemple, una col·lecció de ceràmiques o el racó preferit del jardí de la casa d’estiueig. Això passava fa anys, quan -segons el tòpic que ha fet fortuna- estiràvem més el braç que la màniga (jo devia anar amb samarreta imperi, perquè no tinc segona residència com molts dels que ara ploren) i Fèlix Millet era un tipus a qui tothom reia les gràcies. Era un món molt diferent del d’ara: no hi havia aerolínies barates, els amics digitals no existien i el guru de l’independentisme català (llavors minoritari i marginal) era el professor valencià Josep Guia.
Ara, els polítics no tenen estiu. Vull dir que, entre la crisi i la mala consciència, no se’n van de vacances o només ho fan quatre dies. Això és un problema. Perquè tothom necessita descansar, també els que tenen les responsabilitats més feixugues del país. Sense vacances, augmenta el perill d’amollar ocurrències. L’agost, i més si la calor colla, afavoreix l’especulació recreativa i la fantasia descordada. A més, hi ha ganes de pixar el territori abans no arribi la tardor. Sense anar més lluny, Oriol Junqueras, president d’ERC i home d’una contenció verbal estimable, s’ha tirat a la piscina els darrers dies: ha proposat un front electoral integrat per CiU, ERC i ICV destinat a proclamar la independència de Catalunya en cas d’obtenir una majoria al Parlament. Els postcomunistes encara estan en estat de xoc i els convergents no saben si riure o plorar.
No caldria que els líders (i els que pretenen ser-ho) fessin un esforç per evitar la confusió? Tots. Qui estigui lliure de pecat que llanci la primera pedra. Recordeu que Artur Mas va arribar a proposar que els atletes catalans competissin als Jocs Olímpics sota la bandera andorrana. Allò no era seriós, és clar. Que la política exigeix imaginació és axiomàtic. Però també exigeix una dosi igual de realisme i sentit comú. Allò que s’oposa a l’immobilisme polític no és l’extravagància sinó l’audàcia. Per ser políticament audaç cal fer un càlcul intel·ligent de probabilitats. Per exemple, Rajoy no és precisament audaç quan fa que Núñez Feijóo avanci les eleccions gallegues per fer-les coincidir amb les basques, tot el contrari: posa en evidència la seva por i la seva feblesa.
La darrera cosa que li cal al catalanisme en general i a l’independentisme en particular és fantasia. Justament perquè el sobiranisme planteja una política rupturista necessita un plus de seriositat. Les dades del tracte injust que el Govern espanyol dóna a la societat catalana són prou eloqüents. No cal posar-hi salsa.