ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Governar les persones
4665
post-template-default,single,single-post,postid-4665,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

03 set 2012 Governar les persones

Una feina és governar les coses i una altra, de molt diferent, és governar les persones. Això ha quedat ben clar quan hem vist la diferència de criteri entre el Govern espanyol i moltes comunitats autònomes a l’hora de considerar l’assistència sanitària als col·lectius exclosos del sistema, sobretot els immigrants que no tenen permís de residència.

Tal com es va advertir des de diversos àmbits coneixedors de la matèria, les restriccions incloses en el reial decret llei 16/2012 impulsat pel Gabinet Rajoy podrien generar més riscos i problemes que no pas solucions. A l’hora de concretar, diverses autonomies -també algunes governades pel PP- han eludit el mandat de l’Administració central. Així, per poder atendre els que inicialment quedaven sense cobertura, la Generalitat ha creat una nova targeta que s’haurà de renovar anualment i que no tindrà validesa fora del territori català. Feta la llei, feta la trampa. Per evitar situacions injustes i efectes perversos, un pedaç.

Aquest conflicte revela una paradoxa molt greu: la descentralització competencial que s’ha realitzat a Espanya des del 1978 no ha transformat gens el concepte clàssic de les polítiques pensades des de Madrid. Ni un mil·límetre. Si això resulta especialment escandalós quan parlem d’infraestructures estratègiques com el corredor mediterrani, encara és més inquietant quan afecta serveis públics bàsics que tenen els ciutadans com a destinataris directes.

No és un assumpte que interessi només a Catalunya, on aquest episodi s’afegeix a d’altres greuges. Aquestes decisions que obvien la complexitat de la gestió sobre el terreny indiquen que l’Estat autonòmic és un model que, en realitat, no es creuen aquells que, precisament, més obligació tenen de fer-lo funcionar. El resultat és una deslleialtat inercial de l’Administració central amb les administracions que -d’acord amb les competències traspassades- han de donar la cara, cada dia, davant els contribuents. Madrid dicta normes que, després, són inaplicables. Es tracta d’un curtcircuit institucional de grans dimensions.

Les dues grans polítiques de l’Estat de benestar corresponen a les autonomies: sanitat i educació. A la vegada, aquestes àrees tan sensibles són els canals habituals de relació de qualsevol ciutadà amb el poder polític, la qual cosa influeix altament en l’opinió que té la gent d’aquells que gestionen el bé comú. Un conflicte en els hospitals o en les escoles és més que un problema sectorial. La credibilitat democràtica passa necessàriament per aquests dos espais.

Zapatero va demostrar que és molt fàcil ser generós amb els diners d’altri. Rajoy demostra que és molt fàcil ser resolutiu amb les competències d’altri. Al final, l’embolic és tan gran que el ciutadà, molt sovint, no sap a qui ha de demanar explicacions i responsabilitats.

Etiquetes: