07 set 2012 La intimitat d’una política
El cas d’Olvido Hormigos Carpio, regidora socialista de la petita localitat de Los Yébenes (Toledo) és molt antic i molt contemporani a la vegada. Antic, perquè sempre hi ha hagut qui, en el combat polític, ha profanat la intimitat de l’adversari, extrem que, segons l’afectada, també s’ha donat en aquest episodi. Contemporani perquè la regidora ha declarat que “sincerament” no sap com va ser que el seu vídeo casolà va sortir de l’àmbit privat. Aquest segon punt és el que em resulta més interessant, un cop tothom està d’acord que fóra absurd que un càrrec públic dimitís perquè s’ha masturbat davant d’una càmera. Finalment, aquesta senyora, amb bon criteri, ha dit que no plegarà. El contrari fóra un escàndol, en un país on lladres i malfactors diversos s’arrapen al sou oficial com paparres.
Sembla que hi ha qui encara no s’ha adonat que vivim en un món de parets de vidre completament transparents. Aquesta inconsciència de la pròpia època em fascina. Fins a quin punt un polític, sigui una figura d’alt nivell o qualsevol càrrec local, pot prescindir dels riscos que van units a l’ús de les noves eines de comunicació i lleure mitjançant les quals multipliquem la nostra presència en el món?
És obvi que la regidora Hormigos no va pensar ni un moment que el seu esplai íntim realitzat davant d’una càmera podria esdevenir un fet públic, tot i que tothom sap que la seguretat de totes les tecnologies que ens fan l’existència més fàcil i entretinguda és dubtosa per definició. Julian Assange va demostrar amb gran luxe com de fàcil pot ser saltar-se les barreres que organismes oficials de tota mena posen per mantenir el secret. D’altra banda, i escarmentats per tantes filtracions, cada dia hi ha menys polítics que vulguin parlar pel mòbil; alguns són els mateixos que -paradoxalment- es dediquen a piular a tort i a dret pel Twitter, a vegades amb molt poc sentit de la dignitat i discreció que esperem del seu càrrec.
El gran assumpte d’aquesta petita història és la candidesa de la regidora Hormigos, una ciutadana que es pensava que la frontera que separa l’espai íntim de l’espai públic és un lloc ben vigilat de dia i de nit, com en temps dels nostres avis. Aquesta candidesa resulta desconcertant en algú que, encara que sigui exercint la política en un petit ajuntament, hauria de tenir un coneixement més sòlid de quines són les regles de joc més elementals i les cauteles més òbvies. Sense menystenir la capacitat d’aquesta regidora per representar els seus conciutadans, és obligada la pregunta: refiaríeu els afers col·lectius a algú que ha badat d’una manera tan ximple?
Amb tot, hem d’admetre que qualsevol de nosaltres pot ser víctima de situacions semblants a la viscuda per la senyora Hormigos. Estem connectats i, per tant, amb el cul a l’aire.