10 set 2012 PSC, feu conservador
El recanvi abrupte de cares a la direcció del PSC que ha ordenat Pere Navarro té a veure i no té a veure alhora amb el moment polític agitat que viu Catalunya i de manera especial el camp nacionalista/sobiranista. D’una banda, i com explicava molt bé divendres Antoni Puigverd, “no és un problema de més o menys catalanisme”, i la prova més contundent és que, entre els defenestrats, n’hi ha algun que no ha aixecat mai aquesta bandera i que, fins i tot, considera que aquest debat només fa el joc a l’adversari. De l’altra, el socialisme català també es veu impactat i interpel·lat (com li passa a CiU) per un creixent sentiment social de desconnexió mental (que inclou allò sentimental i allò racional) d’Espanya; declaracions recents de figures notables del PSC i el seu espai d’influència ho certifiquen.
Navarro ha optat per -com analitzava Iñaki Ellakuría ahir en aquestes pàgines- blindar al seu voltant una colla de fidels que li proporcionin el succedani d’una autoritat que no té. Maragall gaudia de la porpra d’alcalde olímpic i Montilla tenia el control total de la màquina. Cadascun, a la seva manera, aconseguia ser estimat i temut, com ha de fer el líder. L’actual primer secretari no té cap de les dues virtuts dels seus predecessors, des del primer dia ha estat vist com un simple encarregat de pilotar la nau a l’espera del sorgiment d’un nom que -potser gràcies a les primàries- torni a engrescar la parròquia. Si féssim abstracció del context general, aquest seria un cas típic de lluita pura pel poder.
Però les coses no passen mai soles. Vull dir que la necessitat de Navarro de fer-se una cúpula a mida per aconseguir ser designat futur candidat a la presidència de la Generalitat se solapa amb una desorientació creixent del socialisme català davant de la realitat fluïda del país, que genera interrogants difícils de manera molt accelerada. L’espai polític central de Catalunya -articulat per CiU i el PSC- es veu qüestionat per fenòmens que descol·loquen els discursos i les maneres de fer del món oficial. Mentre els convergents i els seus socis d’Unió se sumen a l’onada fent esforços titànics per preservar zones d’ambigüitat, els socialistes se n’aparten, tot i que hi ha veus individuals del PSC que hi connecten.
El PSC ha esdevingut, sense buscar-ho, el gran partit conservador de Catalunya, en el sentit d’immobilista i poruc als canvis. Això l’enganxa al PP, que és l’opció que sense manies vol mantenir l’statu quo autonòmic costi el que costi, un disseny que, a mesura que la crisi ens castiga, posa més en evidència les seves greus mancances estructurals, com han notat també molts observadors estrangers. La tragèdia de Navarro és que, a diferència de Sánchez-Camacho, juga sempre a la defensiva i sense demostrar convenciment per cap de les possibles vies que Catalunya té avui damunt la taula.