21 set 2012 Estadista ve d’Estat
Van reunir-se ahir a Madrid dos figures molt diferents. En representació del Govern de Catalunya, hi havia un líder amb la determinació tranquil·la d’un home d’Estat que encara no té Estat però que té, cada dia que passa, més gent al darrera (com el taxista que va arribar de Galícia l’any 1967 i que, ahir al matí, mentre em portava als estudis de TV3, va elogiar-me l’actitud de Mas i va dir-me que votaria “sí” a la independència). I, en representació del Govern espanyol, hi havia un dirigent evasiu, superat pels esdeveniments i que el Financial Times diu que sembla oportunista.
A la Moncloa, ahir, no hi va haver acord perquè no podia haver-n’hi, i no només perquè la manifestació de la Diada anava més enllà o perquè la recent carta reial feia més petit el terreny de joc. El fet és que qualsevol pacte fiscal amb cara i ulls per a Catalunya –un veritable canvi del fuero i no pas del huevo -implicaria automàticament la revolta d’Andalusia, les Castelles, Extremadura, València… A Rajoy li han assegurat que el mal menor és deixar que creixin les ànsies independentistes perquè -vaticinen els seus oracles- l’escuma s’esbravarà i Mas s’arronsarà. Els que assessoren el gallec no saben que aquest país petit ha canviat molt durant els darrers trenta anys i que Mas no és el noi dels encàrrecs de ningú.
El president català va fer ahir una cosa molt important: agafar el control del temps dels esdeveniments, que s’havien accelerat a partir del dia 11 de setembre. D’això se’n diu fer política. El que s’hagi de decidir s’anunciarà de manera solemne la setmana que ve al Parlament, centre de gravetat de la política catalana i màxima expressió de la sobirania del poble. Les formes són les formes. L’ambició de l’objectiu exigeix litúrgia.
Al meu parer, el missatge més important de Mas, de cara als dies vinents, és que cal “un debat d’alçada” i que estem obligats a fer “una reflexió compartida i en positiu”. Toca el cap fred perquè la il·lusió del milió i mig sigui realment transformadora. El president suggereix que cal un esforç per trobar moltes coincidències abans d’emprendre el camí de l’Estat propi. I, després de les eleccions (que Europa mirarà amb lupa), tindrem una foto nova que potser sorprendrà més que la de l’Onze de Setembre.