01 oct 2012 PSC, d’esquena a la gent

Pere Navarro ja és oficialment el candidat del PSC a les eleccions més difícils per al socialisme català des de les primeres democràtiques celebrades el 15 de juny del 1977. Aquest cap de setmana he conversat amb alguns militants socialistes i m’han sorprès dues coses: la claredat amb la qual vaticinen la trompada de la seva organització i la sinceritat amb la qual elogien l’actuació del president Artur Mas des de la Diada. El sondeig que ahir va publicar aquest diari confirma aquestes impressions i cal retenir una dada que tindrà una transcendència enorme: davant d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, l’electorat del PSC es divideix en dues meitats, un 46% faria costat a un Estat propi i un 42% s’hi oposaria. El que la transició espanyola va posar dins d’un mateix envàs la transició catalana ho recol·locarà d’acord amb nous interessos i valors col·lectius. Josep Pallach, que era contrari a l’acord amb el PSOE, podria servir avui d’inspiració.

Tenim escrit que, abans que tingui lloc un procés de divorci Catalunya-Espanya, assistirem a la reconfiguració del gran partit que va néixer de sumar tot el que es reclamava part del socialisme democràtic a Catalunya, inclosa la federació catalana del PSOE. L’espai socialdemòcrata –on ara també caldria posar-hi ERC– és el que exigeix una transformació més valenta d’acord amb els nous temps. Montserrat Tura, que va optar a la nominació i va perdre contra Navarro, va fer ahir un discurs que sembla anunciar moviments futurs. L’exconsellera podria liderar, a mig termini, una nova marca socialista, una hipòtesi que alguns rumors associen també a Mascarell, conseller del Govern Mas a qui pesen massa les velles amistats amb alguns que, fins fa dos dies i amb menyspreu, qualificaven el nacionalisme de faula incompatible amb el progrés.

És un fet que el PSC va aturar el perill del lerrouxisme gràcies a fer cohabitar dos electorats molt distints en un mateix projecte. Un gran servei al país que es va veure recompensat amb boníssims resultats a les municipals i a les generals (i una xarxa de poder institucional molt densa), fins que les contradiccions entre les prioritats del PSOE i els interessos de la societat catalana han estat insuportables. En moure’s la centralitat cap el sobiranisme, el socialisme català incrementa la seva confusió, nascuda arran del fracàs dels dos tripartits i la reforma estatutària desvirtuada pel TC. La reacció del socialista Francesc Vallès davant el nou incompliment del Govern espanyol en inversions a Catalunya (acusant CiU de deixadesa en comptes de fer costat al Govern) assenyala fins a quin punt la seu del carrer Nicaragua viu d’esquena al malestar de la gent.

Catalunya necessita un centreesquerra que no tingui por de la realitat ni de la democràcia. Navarro li ho posa molt fàcil a Tura, a Junqueras i a qui vulgui donar el pas.