04 oct 2012 El fantasma del poble català

No amaguem el problema bàsic, no fem veure que tot es redueix a una qüestió d’estats d’ànim. El psicologisme aplicat a les col·lectivitats té uns límits i no és bo abusar-ne. Anem a l’origen, a la premissa fonamental, siguem racionals, perquè de víscera en sobra, sobretot entre els nostàlgics del garrot. La reconfiguració del poder Catalunya-Espanya-Europa -parlem d’això aquests dies- acaba petant contra un assumpte tan envitricollat com el del reconeixement de l’altre, matèria pròpia d’un curs sobre ètica. L’assumpte, doncs, que trobem a la base d’aquesta discussió política és el reconeixement de qui és diferent. En aquest cas, l’altre no existeix com a tal, només existeix com la part d’un tot. M’explico: el poble català, a efectes oficials, és un fantasma. Literalment. Parafrasejant un llibre famós, avui podem escriure que el poble català és un fantasma que recorre Europa, a la recerca d’un cos estatal on encarnar-se amb certes garanties de supervivència.

La Constitució de 1978, la llei de lleis del Regne d’Espanya, parla només d’un poble que és el titular de l’única sobirania a la qual fa referència l’esmentat text. “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”. Punt 2 de l’article 1. El poble català queda inclòs -cal suposar- dins d’aquest poble espanyol sobirà, és una part del tot. Conclusió: només hi ha un poble de debò a efectes legals, només hi ha un subjecte col·lectiu amb dret a decidir i a exercir, per tant, la sobirania. Només hi ha un demos, per dir-ho tècnicament. Per si algú té dubtes, més endavant la Constitució parla només d’una nació, l’espanyola, que s’escriu amb majúscula: “Nació”. La resta, ja ho sabem, només són nacionalitats i regions. Quimeres, que dirien alguns.

L’ambigüitat de la màxima llei de l’Estat ha anat bé fins que ha deixat d’anar-hi. Durant més de trenta anys, hem acceptat (els catalanistes i els que no), si us plau per força, que Catalunya era constitucionalment una nacionalitat. En un prodigi de malabarisme, a la vegada, els legisladors i ciutadans catalans hem sostingut que Catalunya és una nació, etiqueta que, en no tenir efectes pràctics, Madrid ha tolerat com els pares fan amb una criatura que proclama ser Superman. Recordeu que, en el llarg preàmbul de l’Estatut vigent, es va arribar a escriure això: “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària”. Vam acceptar i vam votar -jo també- que la nostra condició nacional és només un judici de valor dels legisladors autonòmics i no pas un fet històric. Siguem sincers i severs amb nosaltres mateixos: l’error comès és majúscul, és un autogol sensacional, mai no hauríem d’haver transigit amb una ocurrència tan lesiva per als interessos del país.

Algú pot pensar que tot això que comento és nominalisme, un esbarjo que no va enlloc. Fals. Les paraules reflecteixen el conflicte i el malentès molt clarament. Als Estatuts de 1979 i de 2006 hi apareix diverses vegades l’expressió “poble català” per designar un subjecte col·lectiu que, a l’hora de la veritat, ningú no reconeix -de moment- fora de Catalunya. Quan algunes personalitats proposen que en un hipotètic referèndum sobre la independència hauria de votar tot el cos electoral espanyol no fan més que ser fidels a la lletra i a l’esperit de la Constitució. Si som una part del tot -encara que representem quasi el 20% del PIB- hem d’acceptar que el tot marqui el camí. La part, com el seu nom indica, parteix. El tot, en canvi, encarna l’harmonia, el bé i la bellesa. “La unitat de destí”, per dir-ho a la manera d’uns nacionalistes armats que sí que van utilitzar les escoles per adoctrinar sense manies.

Recordeu el crit reivindicatiu de fa unes dècades? “Som una nació”. Això era nacionalisme català o catalanisme d’afirmació elemental, un missatge que volia evitar que ens prenguessin per allò que no som. Avui, el catalanisme ha evolucionat i planteja que el poble català pot ser alguna cosa concreta, per exemple un Estat d’Europa. És una solució (prohibida i impossible segons la legalitat vigent) per evitar que aquesta societat diferent que és la catalana acabi empobrida i marginada per la manca de recursos i poder. Una solució no prevista, una paret que no es podrà saltar, asseguren. Però la legalitat és sempre un producte dels homes i de la història, inclosa la Constitució de 1978. Com va demostrar la transició espanyola, és la política la que crea la llei i no a l’inrevés. La sortida del franquisme va culminar sense una nova guerra perquè les lleis van ser de goma. Els juristes van darrere dels polítics, encara que alguns vulguin fer creure el contrari. A vegades, com ha passat amb el TC, els juristes han anat deliberadament contra la política i l’han bloquejat de manera irresponsable.

El poble català és un fantasma legal però no és pas invisible, com es va fer palès el dia 11 de setembre. El procés en el qual ens trobem és una batalla pacífica per aconseguir que els catalans tinguem el dret de dir què convé als catalans. I, arribat el cas, alguns pensem que la tria consistirà a continuar sent espanyols de segona o ser europeus de primera. Mireu-vos-ho d’aquesta manera.