05 oct 2012 Ximpleria intemporal

Es diu que la intel·ligència pot ser infinita mentre que la ximpleria és sempre forçosament limitada. El cas dels dos policies locals de Cerdanyola contradiu aquesta tesi d’una manera tan sorprenent que caldria fer servir paraules més precises. El grau màxim d’imbecil·litat es concreta quan algú es perjudica a si mateix de manera totalment innecessària, sense generar cap benefici personal ni a d’altri. La grotesca performance d’aquests dos funcionaris de la llei i l’ordre és un exemple de manual d’això que dic. A més, com correspon a la nostra època, els improvisats artistes graven el seu numeret per a la posteritat. No rigueu, no. La posteritat s’ha convertit en una dimensió a l’abast de qualsevol individu amb un artefacte capaç de capturar un trosset de vida més o menys real o més o menys guionitzada. Susana Quadrado, a partir d’aquesta mateixa notícia, feia ahir, en aquest diari, unes reflexions molt pertinents sobre l’enorme inconsciència amb la qual tendim a fer servir aquestes màquines. La cosa agafa el color del sainet culebronesc si es confirma, finalment, que la dona d’un dels dos policies, en tràmits de separació, hauria estat la que va divulgar les imatges.

Parlem molt del canal i les eines i menys de la substància o contingut. Internet i les xarxes socials ens mostren les mil cares del sublim i de l’horror (i del ridícul), però a mi em fascina pensar en les coordenades mentals d’algú que, dedicat a patrullar per una ciutat com a professional de la seguretat pública, acaba fent la mona d’aquesta manera, hi hagi al davant una càmera o no. Perquè l’estupidesa oceànica no és promoguda per les tecnologies del segle XXI, sempre hi ha hagut gent per al museu de les rareses. El que passava era que cadascú només contemplava la ximpleria que tenia més a la vora i ara, en canvi, l’univers ximple ens cau al damunt amb una exuberància que cap dels nostres avantpassats podia imaginar.

Suposo que els psicòlegs o els etòlegs (aquí potser més necessaris) poden explicar molt bé els ressorts profunds de l’ànima que fan que un subjecte mentalment saludable i ubicat dins de la normalitat convencional acabi comportant-se de maneres insòlites en un grau superlatiu. Mentre espero el judici fonamentat d’algun expert en aquests abismes de la condició humana, no puc estar-me de formular una pregunta político-administrativa, sense ganes de molestar: Com selecciona l’Ajuntament de Cerdanyola els membres de la policia local? Repeteixo: no vull ficar el dit a l’ull de ningú, però és evident que els que fan la tria del personal d’aquest cos també haurien de respondre davant d’un espectacle tan lamentable. Això és el que fóra lògic en una societat on la responsabilitat no fos una paraula amb una tan escassa i fràgil relació amb la realitat.