10 oct 2012 La paraula impronunciable
Artur Mas ha desafiat l’Espanya intocable de la Constitució de 1978 però no ha pronunciat encara la paraula independència. Hi ha qui no compren això. A banda de cert independentisme gesticulador, hi ha molta gent que, de bona fe, es demana per quin motiu el president de Catalunya no diu la paraula màgica. Ell ha donat una resposta prou enraonada: ha esmentat un fet evident, vivim en l’Europa de les interdependències i, per tant, cal debatre més sobre el repartiment de la sobirania que no pas sobre l’acte de secessió entès en termes clàssics. Malgrat tot, hi ha qui no ha quedat satisfet.
Al meu parer, el president no té por de la paraula independència ni tan sols practica aquella ambigüitat que Jordi Pujol va convertir en atribut principal de la vella Convergència. La clau d’aquesta actitud és l’arbitre del conflicte Catalunya-Espanya, que no serà cap altre que Europa. Mas parla per als catalans però també parla, i molt, de cara als europeus, l’opinió pública i els dirigents del Vell Continent. Posar en primer terme el concepte Estat propi i la discussió sobre la sobirania connecta millor amb aquesta audiència exterior amb la qual haurem de comptar a l’hora de la veritat. Parlar d’Estat propi remet a una reconstrucció del poder més que a una ruptura, i això conjura fantasmes que encara circulen per molts Estats que formen part del club de Brussel·les.
No ens aferrem al fetitxisme dels mots, això és propi de qui prefereix l’etiqueta de les coses a les coses. La independència s’ha de construir més que no pas proclamar obsessivament. Us proposo una metàfora per acabar d’entendre allò que, em sembla, Mas ha començat a fer: l’operació de desenganxar Catalunya d’Espanya és com –ho hem vist a moltes pel·lícules- intentar desactivar una bomba molt destructiva amb molt poc temps i, a més, dalt d’un automòbil que circula a gran velocitat. Cal agafar els cables amb cura, que no et tremoli la mà, fer servir unes bones pinces i deixar-te portar per l’audàcia i la intuïció, a la vegada que demanes una mica de sort. No pots moure l’artefacte com si fos una pilota ni pots fer una estrebada al manyoc de cables de colors que tens davant. Has de ser valent però delicat alhora, no pots perdre temps però no pots precipitar-te, has de tenir olfacte i seny per evitar que tu i la resta acabeu rebentats. Fixeu-vos que Mas és ferm i diu coses contundents, però ho fa amb una mesura molt calculada i amb una voluntat explícita de no generar més soroll del necessari. Són els contraris els que s’exciten, no pas el president de Catalunya.
Òbviament, hi ha qui pot pensar que Mas no parla mai d’independència perquè, potser, deixa una porta oberta a una mena d’acord (ara difícil de veure i de concretar) que no deslligui la societat catalana completament del poder espanyol. És un dubte raonable, certament, i només Mas sap si aquesta possibilitat està descartada del tot en la seva ment. Ara, la meva impressió és que l’aposta històrica del líder de CiU no és per acabar tornant a una situació en la qual la màxima decisió sobre la vida dels catalans no sigui només dels catalans. El personatge ha posat massa en joc la seva credibilitat davant del poble de Catalunya com per transigir amb una solució de compromís que representi una frustració de les expectatives generades. Quan Mas insisteix en el diàleg i l’acord no crec que sigui per fonamentar un eventual compromís a la baixa, sinó per donar èmfasi al mètode impecablement democràtic d’aquest procés que hem encetat.
Tothom, dins i fora de Catalunya, sap què volem els catalans. Només cal llegir la premsa internacional. La paraula independència la té tothom al cap, és això el que compta.