25 oct 2012 La política, com el macramé
La pregunta no té tan mala bava com sembla: són gaire cars els (nostres) polítics? Ho dic perquè, immediatament, cal fer-ne una altra, que potser és més interessant: Què li costaria a la gent un món en el qual tots els polítics fossin voluntaris sense percebre un salari per allò que fan? La resposta, a partir d’ara, ja no serà purament teòrica. Gràcies a María Dolores de Cospedal, número dos del PP i presidenta de Castella-la Manxa, disposarem d’un cas pràctic digne d’estudi. A partir de l’any que ve, els 49 diputats de la Cambra autonòmica d’aquella comunitat no cobraran cap sou per fer la seva feina i només rebran una compensació en concepte de dietes. Aquesta iniciativa ha descol·locat molta gent, començant pels membres del Govern de Rajoy, que hi han passat de puntetes. Molts d’altres, en canvi, l’han criticat durament, sobretot per l’inevitable caire populista i oportunista que destil·la.
Des de fa molt de temps, els baròmetres mensuals que realitza el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) assenyalen que els ciutadans d’Espanya consideren que l’anomenada classe política i els partits són el tercer problema, per darrere de l’atur i la crisi econòmica en general. És una dada més esfereïdora que no sembla, perquè transmet una desconfiança extrema cap els que ens representen i els que gestionen el bé comú. Ara, la desafecció democràtica ja no és notícia i es veu alimentada de manera constant per dos tipus de patologies: la corrupció (a la qual els mitjans presten atenció) i la incompetència (que no mereix grans titulars però rebenta les institucions). És una hipòtesi només, però la crisi té un efecte beneficiós imprevist: els governants incompetents queden més en evidència que durant l’època de vaques grasses. Dit això, serà just fer notar que la migradesa de recursos també consolida el polític seriós que tracta cada cèntim amb rigor i sentit comú.
Cospedal és una dirigent en tensió permanent i amb moltes ganes de fer carrera, actitud ben legítima. La seva meta no és presidir una autonomia, això és molt clar, perquè per als dirigents castellans la gran política (la de debò) és a Madrid. Com a baronessa territorial amb més poder dins del partit, Cospedal ha de mantenir la seva popularitat ben alta i, per assolir-ho, res millor que tocar la fibra més castigada del contribuent: el sou dels polítics. Si has de fer la gara-gara, utilitza un element que es presta a la demagògia més fàcil.
No costa gaire de veure que la decisió del PP de Castella-la Manxa, en comptes de restablir el prestigi de la política, certifica -paradoxalment- les sospites més tèrboles: el sou dels polítics és un saqueig intolerable, la política és una activitat d’aprofitats i vividors, formar part d’un Parlament és un estiueig ben pagat, etcètera. El mal que aquesta mesura fa a la credibilitat de la política és considerable i posa una magnífica pista d’aterratge als discursos extremistes (de dreta i d’esquerra) típicament antipolítics, avui molt presents arreu d’Europa. També aquí.
Els diputats castellans retornaran -pobrets- al segle XIX, quan les democràcies censatàries eren un joc tancat de prohoms que podien permetre’s fer política perquè havien arreplegat una bona fortuna. Però ha plogut molt des dels temps de Larra (encara que algunes ambaixades espanyoles semblen dignes de les pàgines de Valle-Inclán) i, avui, fer de diputat d’una Cambra que haurà de gestionar més de 7.000 milions d’euros no és cap esbarjo, si es té una mínima consciència de servei públic i de responsabilitat. La complexitat dels afers públics exigeix un cert nivell de professionalització, que mai no hauria de significar immobilisme ni -per descomptat- desconnexió de la realitat. A la vegada, cal lamentar que hi hagi massa polítics sense una professió a la qual poder tornar quan toca.
Entre viure per a la política i viure de la política el gest que tira endavant Cospedal per lluir a la vitrina és una regressió objectiva del concepte de democràcia. I palesa una manca de perspectiva històrica alarmant, que només pot tenir una dreta (o una esquerra) que va quedar al marge de la Segona Guerra Mundial. Si la cultura democràtica a Espanya fos més sòlida, no s’hauria perpetrat aquesta ocurrència. Com hem escrit altres vegades, la transició va bastir una democràcia sense prestar gaire atenció a una prèvia imprescindible: esborrar els efectes de l’autoritarisme tàcit en la mentalitat general.
Un diputat que no cobri ens està dient que l’activitat política és un luxe i un lleure que, en realitat, està sobredimensionat. Immediatament, tot esdevé prescindible i substituïble: o per una minoria de tècnics que no ha votat ningú (tecnocràcia), o per un cabdill infal·lible (populisme ultradretà), o per una assemblea intel·ligent (populisme d’esquerres). A més, un diputat que no té salari, tard o d’hora, potser voldrà cobrar d’altres maneres. Llavors, el remei serà molt pitjor que la malaltia.
Tothom està d’acord en què els partits han de canviar per obrir-se, com han de fer-ho els parlaments i els governs, per apropar més les decisions oficials al ciutadà. Però tot això no té res a veure amb donar a entendre que ser diputat és com anar una estona al gimnàs.