10 nov 2012 Del PP a Rivera

Va votar PP per primera vegada l’any 2000, quan Aznar va assolir aquella majoria absoluta que semblava que totes les gavines del món havien arribat a les Espanyes. La presència del català Josep Piqué en aquell projecte li transmetia moderació, modernitat i mèrit, les tres m d’un elector que, després d’haver estat bastant fidel a Felipe González, va tenir necessitat de respirar uns altres aires. A més, aquella dreta semblava que ja havia fet els deures històrics i que s’havia tret de sobre tota la caspa. Calia endreçar la casa i fer gestió, i enterrar les pàgines menys presentables de l’etapa final del felipisme. Ara, però, ha dit prou: Alicia Sánchez-Camacho no tindrà el seu vot perquè considera que Rajoy i els seus han fet tot el contrari del que explicaven al programa dels darrers comicis generals i, a més, tenen massa esquelets a l’armari, com la vergonya de Bankia.

A qui votarà, doncs, aquest contribuent? La independència li sembla una fantasia que portarà Catalunya al desastre i Mas li cau pitjor del que li queia Pujol. Res de sobiranismes, res d’estelades. Creu que només té una opció que no sigui abstenir-se: Albert Rivera, a qui considera un orador convincent. Més que per a Ciutadans com a partit, la seva papereta serà per a un cap de llista que veu com el polític menys polític, amb aquella frescor dels qui mai no han gestionat cap administració pública i poden fer tots els discursos del món sense problema. De Rivera li n’agrada l’aire juvenil i l’habilitat per semblar ni de dretes ni d’esquerres, sinó tot el contrari.

Fa dos anys, encara veia Ciutadans com una opció marginal i estranya, farcida de ressentits i rebotats d’altres partits, una mena d’aliança d’insatisfets amb la vida que s’han aixoplugat sota la bandera roig-i-groga per estalviar-se les sessions d’un bon psicoanalista argentí. En aquell moment, pensava que Ciutadans era una nosa per al PP i la seva defensa seriosa dels interessos d’Espanya, que és el que compta. Ara, ho veu de manera molt diferent, i el que avui el fatiga són els discursos apresos de memòria que Sánchez-Camacho va fent per l’àrea metropolitana. Val a dir que també va passar uns mesos en què va sentir-se fortament atret per l’esperit combatiu de Rosa Díez, que ven la mateixa mercaderia que Rivera però no té la denominació d’origen adequada. Paradoxes brutals del “no-nacionalisme”, que només funciona a Catalunya quan respon al fet diferencial.

Només hi ha una cosa de Ciutadans que encara li fa una mica d’angúnia, tot i que no ho admet en públic: Rivera surt massa als mitjans de la dreta madrilenya més carca i nacionalcatòlica. El nostre elector se sent espanyol i liberal amb incrustacions socials, per això certes companyies del líder de Ciutadans li resulten extremament difícils de pair. Ara, atès que perilla greument la unitat d’Espanya, està disposat a fer la vista grossa. Tot per la pàtria.