17 nov 2012 Del PSC-PSOE a Ciutadans
Ara és el moment de dir adéu a la causa sense tenir més enrabiades. Votant socialista de sempre, va notar que alguna cosa es trencava el 2003. Quan es va formar el primer tripartit, va pensar que el PSC sabria dominar les pulsions d’ERC, però va comprovar, ben aviat, que els independentistes tenien Pasqual Maragall ben agafat. Com podia ser que, després de tants anys de nacionalisme de Pujol a la Generalitat, les esquerres no trenquessin amb aquella “agenda identitària” que havia estat la perversa cortina de fum de l’enemic? En veure que els republicans eren expulsats del Govern, va pensar que el PSC encara seria capaç de corregir la jugada i, per això mateix, va fer confiança a Montilla en els primers comicis on el gran alcalde de Cornellà i exministre agafava el relleu.
No va servir de res. No pot comprendre com l’antic primer secretari -un home tan hàbil en el control de voluntats i ànsies- va tornar a caure en un parany que, segons el seu parer, ha resultat letal per al socialisme casolà. Fa dos anys, es va abstenir i va contemplar com les seves sigles preferides naufragaven. Es va mossegar les ungles. Aquest cop, no es quedarà a casa. Votarà Ciutadans, formació que descriu com “de centreesquerra i moderns”. Són insolents, tenen clar que Catalunya és una regió d’Espanya i no fan el joc al catalanisme, nacionalisme o independentisme, “que són marques diverses per anomenar el mateix virus”. Rivera i els seus exhibeixen un discurs nítid, no tenen complexos, denuncien “el país de les meravelles que ven Mas” i, a més, volen treure a la llum les vergonyes i corrupcions de l’oasi català. En aquest sentit, l’únic dia que va aplaudir el president Maragall va ser quan, en seu parlamentària, va esmentar aquell famós 3%.
El que pensa de figures com Nadal, Geli o Castells no es pot reproduir en aquest paper, perquè és tan ofensiu com les paraules sobre el catalanisme del socialista castellà José Bono, a qui admira, com admirava també el desaparegut Peces-Barba, un socialista amb un peculiar sentit de l’humor sobre els bombardejos que han patit els catalans al llarg de la història. La seva darrera esperança era que la candidata a la presidència de la Generalitat en aquests comicis fos Carme Chacón en comptes de Navarro. A l’exministra sí que l’hauria votat ben de gust, perquè se li nota que “no vol cap mena de connivència amb el tribalisme català de campanar” i vol liderar un nou PSOE on el PSC deixi de tenir dubtes sobre les seves dues o tres suposades ànimes.
A l’institut de secundària on fa classes, no és l’únic professor que ha dit que votarà Ciutadans, ja en són dos o tres, pel cap baix. Una companya que fa matemàtiques, amb la qual va tenir una història íntima fa dos cursos també era votant socialista però ha evolucionat cap al cantó oposat i aquests dies reparteix propaganda d’ERC. El socialisme, ahir, va ser un niu d’amor.