20 nov 2012 De Solidaritat a…
Estava decebut i molt emprenyat amb ERC perquè havia fet president Montilla i tampoc no estava disposat a fer confiança a una CiU que titllava de poruga i cagadubtes i que, fins fa quatre dies, no parlava mai d’independència. Llavors, el salt de Joan Laporta a la política li va resoldre el problema: Solidaritat Catalana per la Independència (SI) era la seva opció, un partit que encaixava perfectament amb els seus valors i les seves necessitats. Perquè era una marca fresca i prometia la llibertat plena del país sense perdre temps, sense voler acontentar tothom i sense ambigüitats. Aquell independentisme era el que li calia a Catalunya, amb un líder conegut per les masses i un missatge fort, per parlar de tu a tu amb Espanya i el món. Fa dos anys va votar amb més ganes que mai.
Ell, autònom que fa mans i mànigues per sobreviure, casat i pare de dues criatures, no va ser l’únic que va creure en aquell projecte, per això SI va aconseguir entrar al Parlament amb quatre diputats. Feien goig, semblava que no es casaven amb ningú, parlaven amb una gosadia inusitada i trencaven l’estampa lamentable del català mesell. La resta de formacions de la Cambra els van rebre amb una barreja de malfiança i menyspreu. “Era sensacional veure com Laporta feia aquells discursos abrandats des del faristol”, recorda. Però la seva alegria va ser molt curta, perquè aviat es van produir fortes discrepàncies internes i l’antic president blaugrana va acabar abandonant el grup i va esdevenir diputat no adscrit, mentre López Tena agafava les regnes de SI amb l’energia pròpia d’un regiment d’hússars.
Aquest antic votant de Solidaritat té molts dubtes de cara al dia 25. Considera que no s’ha convertit en el que havia de ser, la punta de llança de l’independentisme renovat. “Les maleïdes divisions de sempre ens acaben fent mal”, s’exclama davant la seva dona, que ja està una mica farta de sentir-li aquesta cançó. Moltes coses el descol·loquen: la fermesa amb què Mas ha reaccionat a partir de la Diada, el to pedagògic i tranquil de Junqueras, la simpatia que entre alguns sectors genera la CUP… Tot plegat el té molt atabalat. A més, tot i que admet que López Tena és molt efectiu en els debats, sap que algunes de les coses que diu i com les diu més aviat provoquen un rebuig a les tesis independentistes. Ara som davant d’un moment delicat i no es pot confondre el coratge intel·ligent amb el clàssic crit de pit i collons.
Tornar a votar ERC després d’haver-se discutit tan fortament amb la seva gent? Fer costat a Mas perquè és atacat per la caverna de manera indigna i creure’s que els convergents han canviat de dalt a baix? Triar la papereta de la CUP, que aspira a representar la veu pura del poble, però amb la qual només coincideix en la voluntat d’independència? Repetiria el vot a SI per la Núria Cadenes, que li mereix molt de respecte i és la tres de la llista per Barcelona, però ha de tenir en compte moltes altres coses.
Se sent una mica orfe i encara no ha entès les picabaralles enverinades de Laporta, López Tena, Bertran i companyia, un espectacle que fa mal a la unitat dels sobiranistes. En aquesta línia, tampoc no sap per quins set sous no s’ha pogut formar un front per la independència per competir en aquests comicis.
La seva perplexitat és molt alta però no vol abstenir-se ni votar en blanc. Vol que arribi aviat el dia en què no calgui dedicar “més temps ni més energia a barallar-nos amb els poders d’Espanya”. Decidirà el vot diumenge vinent, arran d’urna.