ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Amistat en quarantena
4730
post-template-default,single,single-post,postid-4730,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

13 des Amistat en quarantena

Hi ha coses que fan mandra tot i que desperten la curiositat. Per exemple, la discussió sobre les diferències emocionals, sentimentals i similars entre homes i dones, sobretot si van revestides de la voluntat d’establir categories concloents sobre el comportament de la nostra espècie. Reconec que és un terreny vastíssim per explorar però també hem d’admetre que és una selva de tòpics per parar un carro. D’altra banda, és innegable que hi ha un mercat cultural enorme al voltant d’aquests assumptes i això impressiona, al marge dels gustos. Ara, sobre si els homes sempre som de Mart i les dones de Venus, el meu escepticisme no fa més que créixer a mesura que em surten cabells blancs.

Tot i les meves prevencions, he anat a veure la darrera pel·lícula de Cesc Gay, Una pistola en cada mano, perquè el talent d’aquest cineasta és de solvència contrastada. La seva darrera pel·lícula és, certament, un retrat, descarnat i delicat alhora, del mascle contemporani que ronda els quaranta anys, molt ben contrapuntat per figures femenines que resulten ser més intel·ligents, més observadores, més subtils i més vives que les seves parelles. Mentiria si digués que no conec paios com els que interpreten de manera esplèndida tots els actors que donen vida a aquestes petites faules que ens proposa Gay. En conec i vosaltres, lectors, també. Ara, per ser justos, cal afegir immediatament que també conec dones que exhibeixen actituds similars o equivalents a les dels personatges masculins que desfilen per aquesta pel·lícula. Vull dir que la masculinitat o la feminitat intrínseques de certes actituds que avui són molt visibles entre el personal urbà occidental de la meva quinta no deixa de ser una apreciació subjectiva. Sempre que -vull curar-me en salut- no aparegui algú amb un gavadal d’estadístiques per explicar-nos que, efectivament, l’home i la dona són com la nit i el dia fent servir, per exemple, el telèfon mòbil o l’escombreta per netejar la tassa del vàter.

Dit això, de totes les peripècies que Una pistola en cada mano ens mostra, la que més m’ha interessat és una en la qual se’ns ve a dir que, mentre les dones que són amigues es coneixen prou bé perquè parlen de coses importants, els homes no coneixem de debò els nostres amics tot i que creiem que sí. Val la pena pensar-hi una mica, perquè hi ha en joc -em sembla- la qualitat de la nostra amistat, un fet inhabitual en un món on la mirada quantitativa -quants amics tens a Facebook?- ho domina gairebé tot.

De fet, Gay ens convida a reflexionar sobre la naturalesa de la informació que dones i homes fem servir en les nostres relacions interpersonals. En termes tècnics, la conclusió provisional de la pel·lícula és un pèl descoratjadora: els mascles intercanviem molt de soroll però fem veure que és informació, mentre que elles van al moll de l’os amb molta més facilitat. Estiro una mica més el fil, a risc de treure conclusions precipitades: les dones serien més capaces que els homes de transportar, conservar i transmetre informació substancial, la qual cosa les faria més hàbils per pastar i crear coneixement sobre la marxa. Elles estarien, a priori, en una posició d’avantatge per entendre i avançar en aquesta nostra societat del coneixement, on la feina més rellevant és destriar el gra de la palla i no perdre’s enmig de l’excés de dades. Assajo una possible tesi: les dones podran dominar més aquesta època de canvis radicals perquè no es confonen i saben que el que és important és la lluna i no el dit que l’està assenyalant.

Si el cinema serveix per il·luminar la vida -i el bon art ho fa sempre-, em queda clar, després de veure aquesta pel·lícula, que les dones fonamenten l’amistat en el coneixement mutu i els homes potser en d’altres coses. En què? Deixant de banda els homes que es veuen a si mateixos com un brau -hi ha un espanyol amb un càrrec important que s’ha definit d’aquesta manera-, el catàleg pot ser molt ampli. Què ens agrada fer als homes quan ens trobem amb els amics? Això donaria algunes pistes, però novament ens tempta el tobogan del tòpic. “De què parles amb el teu amic?”, li demana un dels personatges femenins a un dels homes extraviats que apareixen a la gran pantalla. Uf! De què parlem amb qui considerem amics? De què callem? Els silencis també forgen amistats, els que neixen de la discreció i els que provenen -per exemple- del dolor. “El més bo queda per dir”, advertia l’avi. Vet aquí la clau d’una investigació que cadascú pot tirar endavant en el laboratori improvisat del seu dia a dia.

No tots som Montaigne i el seu estimat Étienne de la Boétie, fabricants d’una amistat exemplar que el caçador de tendències de fa vuit anys potser hauria qualificat de metrosexual. No som cavallers que passegen entre les vinyes mentre l’ombra del castell ens esguarda i dos gossos borden. La velocitat de la nostra experiència suposo que deu afectar la textura de la informació que intercanviem quan som amb els nostres amics. Arribem a l’amistat una mica desfibrats, com si féssim tard de tot. Qui vol parlar seriosament en aquest estat? Potser les dones -és només una hipòtesi- s’esforcen més a dominar aquesta velocitat i per això tenen premi. O potser tot és una malaltia que s’acaba quan t’allunyes de la quarantena, com qui surt d’una tempesta.

Etiquetes: