27 des 2012 Algèria, França i el perdó
François Hollande, president francès, va visitar oficialment Algèria la setmana passada i, davant el Parlament del país nord-africà, va condemnar el colonialisme com un sistema “profundament injust i brutal”, va reconèixer el “patiment infligit” al poble algerià i va cridar a respectar “totes les memòries”, però no va demanar perdó ni va expressar penediment en nom de França. Va ser un exercici de memòria d’Estat realitzat amb bisturí, per no ferir més sensibilitats de les necessàries, sobretot a París, on el trauma de la guerra de la independència d’Algèria és encara viu i fa sortir a la superfície els dimonis més virulents d’una societat que -com passa a Espanya- manté unes relacions extremadament problemàtiques i delicades amb el passat recent. Un exercici que no va satisfer del tot ningú, com acostuma a passar quan la cohabitació de records i relats antagònics forma part del present.
L’acarnissada guerra d’Algèria (entre el 1954 i el 1962) és, segons l’historiador Pierre Nora, un dels “períodes memorialment dubtosos” de França i marca el final definitiu del model d’Estat-nació “clàssic, providencialista, universalista i messiànic” que havia començat a disgregar-se a partir de l’acabament de la Primera Guerra Mundial (quan, justament, el culte als combatents morts assoleix el rang de religió civil promoguda pel poder republicà).
Malgrat l’accés de França al club de les potències nuclears, la pèrdua d’Algèria (que París controlava des del 1830) va segellar -escriu Nora- “la consciència definitiva del declivi”. Remenar aquell episodi exigeix que tothom revisi les seves responsabilitats i això resulta sempre força incòmode.
El model d’assimilació cultural del colonialisme francès anava lligat al concepte d’una França àmplia i supraterritorial que era present allí on onegés la bandera tricolor. En aquest sentit, Algèria era molt especial: tenia la consideració administrativa de tres departaments francesos en què -vet aquí la contradicció- només la població d’origen europeu gaudia de drets civils plens. Amb tot, i com escriu Tony Judt, “si hi havia una França fora de França, era Algèria”, la qual cosa assenyala que no som davant d’un cas típic de descolonització (com els molts que París va endegar en altres territoris africans), sinó d’una mena d’amputació “nacional”, amb tot el que això podia representar per a un Estat-nació que s’aferrava a un somni imperial que havia deixat de ser realitat. Recordeu que la pèrdua d’Indoxina ja havia posat en evidència les febleses d’una metròpoli que intentava dissimular tot el que havia suposat l’ocupació nazi.
La nombrosa presència d’uns colons francesos que no volien perdre el que consideraven el seu país (on disposaven d’uns privilegis considerables) i el paper d’uns oficials que posaven el patrimoni militar de França per damunt de tot van convertir el conflicte d’Algèria en una bomba que va fer explotar la Quarta República i va mostrar uns polítics incapaços de resoldre per si sols un desafiament històric que amenaçava l’estabilitat democràtica i els equilibris precaris forjats a partir del 1945. Les simpaties pel règim de Vichy encara perduraven als ambients més actius
i inflexibles dels colons, que es negaven a cap concessió a les demandes de les organitzacions nacionalistes àrabs.
La dinàmica repressiva protagonitzada per l’exèrcit, comandat pel general Challe, contra les accions de les guerrilles del Front de Libération Nationale (FLN) algerià va donar als francesos un paper que no quadrava gens amb el mite -bellament recreat- de la resistència contra els alemanys. La memòria oficial no podia suportar tanta realitat. Els torturats esdevenien torturadors i París no tenia aliats en aquesta empresa. El clima de violència general no podia justificar-ho tot. Finalment, va ser De Gaulle qui, novament, va actuar com a líder capaç de resoldre el trencaclosques, a instàncies dels polítics. No va ser fàcil: una part de militars contraris a la independència d’Algèria van crear l’Organisation de l’Armée Secrète (OAS), van perpetrar diversos atemptats i van intentar assassinar De Gaulle, a qui no perdonaven haver donat llum verda a l’autodeterminació dels algerians. L’honor ferit el 1940 rebrotava de forma perversa i reaccionària, autodestructiva. L’Estat situat entre diversos focs i amb una part dels seus servidors fora de control era una amenaça per a la nació dels francesos, calia aturar la malaltia. Preservar el nucli dur. D’aquí va sortir la Cinquena República i una presidència amb més poder que mai.
Si Hollande demanava perdó des de la ciutat d’Alger, potser hauria d’haver demanat excuses per massa coses, una tasca laboriosa que ara no pot o no vol fer. Hollande o qualsevol president francès hauria de basar la demanda de perdó en una operació prèvia: l’enumeració detallada d’episodis en els quals, a Algèria o allí on fos, la França republicana dels Drets de l’Home s’havia traït a ella mateixa fins a desfigurar-se. I això no es podria fer sense assumir, a la vegada, una sèrie de reparacions morals i materials que -suposo- serien molt difícils de concretar i consensuar en la societat francesa actual.
En això -per cert-, Espanya no està en condicions de donar gaire lliçons a ningú. El compromís d’Hollande amb la veritat dels fets té aquestes limitacions i per això parlar de reconciliació és avui un objectiu tan lloable com impossible.