ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Mapa i territori
4750
post-template-default,single,single-post,postid-4750,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 gen Mapa i territori

Fa molts mesos que ho vam escriure: abans que hi hagi un procés de divorci Catalunya-Espanya, el PSC es trencarà. El que va passar dimecres al Parlament, quan cinc diputats del grup socialista es van negar a votar no a la declaració de sobirania, confirma aquest pronòstic. L’anomenada transició nacional -segons etiqueta de Mas- accelera les contradiccions i subordinacions del socialisme català. Però cal obrir el focus i veure tot el panorama: la crisi del PSC és només un dels fenòmens que es produeixen, al costat de la crisi entre Unió i Convergència, i el creixement d’altres opcions. El fet és que l’espai central del país, articulat per les dues principals formacions fins avui, es veu erosionat per dinàmiques noves.

El mapa català de partits ha entrat en una etapa de reconfiguració important. Això no és ni bo ni dolent, és senzillament el resultat d’un fet evident: la societat catalana evoluciona, no està morta. Mapa nou per a un territori inèdit. Canvis generacionals, socials i culturals de tota mena hi influeixen. No cal ser profeta per dir que, abans de deu anys, ni el PSC ni CiU existiran com el que són avui. També tenim escrit que hi haurà diversos processos de divisió i reagrupació, amb desaparició de líders i sorgiment de cares noves. No és la primera vegada. La transició democràtica va representar la desaparició de moltes sigles importants (penseu, per exemple, en el Partido del Trabajo de España) i la concentració de sensibilitats diverses en un nombre reduït de partits.

Dir que tot això té lloc per impacte del procés sobiranista, que ha esquerdat les velles ambigüitats, és dir només una de les causes de la mutació. No es pot obviar ni la fatiga ciutadana davant de les opcions de sempre, ni el descrèdit que genera la corrupció, ni el desgast extraordinari de les sigles que porten moltes dècades amb responsabilitats de govern. El procés sobiranista només introdueix velocitat a una transformació que havia d’arribar forçosament. L’Espanya bipartidista de PP-PSOE viurà un procés equivalent, però la societat tindrà menys marge per provocar reconfiguracions espectaculars, a causa del fort domini provincial de les dues marques. Andalusia i València són aparadors bonics.

Segons alguns analistes, una possible ruptura del PSC (i de la federació CiU) seria la prova definitiva del que anomenen fractura social, causada per les idees sobiranistes. La qüestió mereix un article a banda, però apuntem un argument per rebatre aquesta creença: quan el PSUC -que va fer tant per integrar la immigració- va perdre el seu pes electoral i social, no es va produir cap tragèdia. És veritat que les lleialtats identitàries són diverses, però això no ho ha generat la hipòtesi independentista. Això ja hi era i ho ha alimentat l’escassa intel·ligència de Madrid davant les reclamacions catalanes.

Etiquetes: