07 feb 2013 El buit absolut

Quan gairebé tots els poders formals -i part dels informals- no es poden sotmetre a la cosmètica reformista de circumstàncies i tampoc no s’atreveixen a aplicar-se amputacions per aturar la gangrena, apareix el risc del buit absolut democràtic. Jordi Barbeta ho resumia molt bé diumenge: “Les institucions de l’Estat estan qüestionades o en crisi, de la primera fins a l’última”. El carnaval comença avui, però a l’Espanya i la Catalunya oficials ja fa mesos que veiem caure algunes màscares. El buit absolut no és una hipòtesi, és una possibilitat fonamentada en molts casos.

Per això, malgrat que al centre de l’escenari hi hagi el president del Govern espanyol i la cúpula del PP, no ens hem d’equivocar en l’anàlisi: això no és la crisi d’un partit, ni la d’un govern, ni la d’un règim. Això és la implosió d’una època esgotada. Si fóssim francesos del segle XX, refundaríem la república amb l’ajut d’un De Gaulle de torn i semblaria que posem el marcador a zero. No és el cas. Som en un context sense precedents, malgrat que es pugui jugar a fer analogies històriques: l’enorme velocitat dels esdeveniments actuals no permet buscar models en el passat. Aquesta velocitat -multiplicada per les conseqüències fora de control- supera les rutines dels polítics i afavoreix la sensació de col·lapse sistèmic.

El buit absolut democràtic és un territori on l’exercici de la política es fa més difícil que mai, per no dir impossible. Per què? Molt senzill: perquè els dirigents no tenen ni temps ni energies per dedicar-se a res més que salvar la seva credibilitat (en detriment del projecte que diuen defensar) i, llavors, col·loquen en un segon lloc la resta de coses, inclosa la lluita contra la crisi econòmica. En el buit absolut, la classe política només s’ocupa de mantenir el cap fora de l’aigua i perd de vista la seva funció primigènia, que és administrar el bé comú d’acord amb el mandat de les urnes. Per això parlem tant de l’estratègia comunicativa de Rajoy en comptes d’analitzar les seves decisions sobre l’atur. Si la política (posada sota sospita) acaba sent el problema principal dels polítics, és obvi que els problemes de més entitat seran relegats. En el buit absolut, els gestos i discursos oficials acaben desprenent un aire d’irrealitat que incrementa la sensació de fatalisme. El coneixement detallat de la corrupció indigna, però també pot instaurar el regne de la indiferència.

Tecnòcrates i populistes aspiren a ser l’alternativa en el buit absolut. Són la doble cara de la fatiga i la desesperança. La seva especialitat és eludir la complexitat i treure conills del barret. La versió antiga d’això és el dictador, disposat a salvar la pàtria encara que hagi de carregar-se la meitat dels seus compatriotes.

Els tecnòcrates d’avui porten una matrícula comprada a Brussel·les, la qual cosa no els fa menys perversos que els seus antecessors. La il·lusió infantil d’una gestió neutral acompanya l’arribada dels tecnòcrates, que es presenten com a mecànics providencials d’uns poders avariats. Mentre, els populistes (que poden tenir colors molt diversos) prometen solucions dràstiques i asseguren la restauració de la veritat, l’honestedat, l’ordre, la justícia, etcètera. Davant la corrupció dels grans partits, les sigles que no han governat o que ho han fet de manera limitada poden tenir ganes d’imitar actituds populistes: vendre als ciutadans una política basada en la puresa i la simplificació. Davant l’impostor cínic trobem sempre l’impostor fanàtic, a l’espera de l’onada que l’impulsi cap al poder.

Em sembla que el camí més efectiu per conjurar el buit absolut democràtic exigeix -a més de la dimissió automàtica dels càrrecs imputats, una llei de finançament de partits més clara i una justícia més ràpida i ben dotada- que les cúpules de totes les sigles assumeixin un canvi radical de criteri en dos aspectes especialment nocius.

D’una banda, alguns professionals de les màquines partidistes han cregut, durant molts anys, que certs comportaments irregulars no són corrupció encara que ho semblin; pensen que es tracta, més aviat, d’una mena de compensació per les renúncies que van lligades a la dedicació pública. Això no ho sentireu mai en públic, òbviament, però s’ha acceptat tàcitament i, a voltes, s’ha insinuat en privat per justificar actuacions èticament dubtoses que poden acabar en zones d’alegalitat (sovint) o d’il·legalitat (quan l’excés de confiança trenca totes les prevencions). Aquest fenomen és corrosiu, pot legitimar-ho tot.

De l’altra, l’escassa predisposició dels partits a assumir responsabilitats, sacrificar els seus càrrecs imputats i protegir el bon nom del projecte que defensen (més que el de les persones que en formen part) ens recorda que les organitzacions polítiques estan malaltes d’endogàmia i que viuen obsessionades a blindar la descarnada lògica feudal que regeix l’ascens dels militants dins dels aparells. Tocar qualsevol peça de l’estructura -i més si aquesta és rellevant- obliga a refer els equilibris interns de poder i qüestiona el domini d’un sector o família sobre la resta.

Sense la valentia per canviar aquestes coses des de dins, la lluita contra la corrupció només serà retòrica pal·liativa per anar tirant, mentre el buit s’eixampla inexorablement.