ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La pregunta d’Ònega
4755
post-template-default,single,single-post,postid-4755,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

11 feb La pregunta d’Ònega

Fernando Ónega feia, dimarts passat, una pregunta molt interessant: “Això de la corrupció beneficia o perjudica el procés de construcció de l’Estat català?”. El col·lega veterà subratllava la contradicció entre Mas i Junqueras a l’hora d’analitzar la qüestió, perquè el primer hi veu un obstacle mentre el segon -pensa Ónega- insinua que en una Catalunya independent no hi hauria corrupció. Més enllà del que declarin els dos líders, aquí va la meva resposta.

Vaig escriure el passat dia 31 que “resulta evident que el nou sobiranisme és també el clam d’unes classes mitjanes que exigeixen regeneració, transparència i una nova manera de fer política”. No es pot entendre el protagonisme del nou sobiranisme transversal català si no es té en compte aquesta demanda d’una democràcia de més qualitat i més participativa, en la qual els partits i les institucions es transformin en eines més obertes a les demandes i necessitats del ciutadà, a la vegada que els càrrecs electes atenen més i millor els electors. La majoria dels qui es declaren independentistes vol també una democràcia catalana que eviti els vicis, errors i dèficits de l’actual democràcia espanyola. El pas del catalanisme polític al sobiranisme pràctic inclou el discurs de l’aprofundiment democràtic que creix a les societats desenvolupades. Això no vol dir que tots els sobiranistes pensin, ingènuament, que un futur Estat català serà automàticament més civilitzat, més just i més rigorós que l’espanyol. El fet no és nou: a començaments del segle XX, el catalanisme propugnava una Espanya sanejada i moderna, alliberada del caciquisme.

Retorno a la pregunta d’Ónega. La corrupció, en ser present a Catalunya i al conjunt d’Espanya, és un factor que accelera tant com frena el sobiranisme. L’accelera perquè confirma la necessitat del divorci d’una estructura malalta dins la qual els dos grans partits i els poders fallen escandalosament. I el frena perquè les ombres de corrupció també es projecten sobre la principal formació catalana, CiU, i sobre l’altre partit central del país fins ara, el PSC. A més, en ser CiU la força del Govern i la principal dins el bloc sobiranista, l’assumpte es complica perquè anima una incerta reconfiguració de suports socials. Tal com il·lustren els darrers comicis, ERC es beneficia del desgast de CiU a la vegada que sorgeix una petita formació, la CUP, que vol superar per l’esquerra les “mans netes” dels republicans. Però no es pot perdre de vista que, a data d’avui, sense Mas ni CiU, el sobiranisme retornaria a xifres testimonials. Per això arribarà un moment -espero que ben aviat- en què Mas haurà de prendre decisions dures dins del seu partit i federació, perquè algunes rèmores no acabin enfonsant-lo a ell i al seu projecte, que ja no és seu només sinó de molta gent que -per cert- no tolera ni un gram més de porqueria.

Etiquetes: