ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Lliçons de Lincoln
4765
post-template-default,single,single-post,postid-4765,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

14 feb Lliçons de Lincoln

Un altre cop, la nació amb una història més curta ens sorprèn amb una obra artística que il·lumina de manera esplèndida el passat. La capacitat dels nord-americans per explicar-se i reflexionar sobre la memòria col·lectiva –des de registres èpics fins a registres crítics- és envejable. Steven Spielberg ho fa de manera magistral a la seva darrera pel·lícula, Lincoln, una de les millors contribucions del setè art a l’exploració seriosa dels laberints envitricollats de l’alta (i la baixa) política. La poso al costat de The fog of war, un documental imprescindible d’Errol Morris sobre la figura del secretari de Defensa Robert S. McNamara, i de títols de referència com Tempestad sobre Washington, El mejor hombre o la sèrie televisiva The West Wing.

L’obra d’Spielberg defuig els plantejaments esquemàtics i aposta per mostrar-nos amb tota la seva complexitat un procés difícil de presa de decisions –enmig d’una guerra civil- d’abast històric, on les persones que hi intervenen actuen sempre a la vora de l’abisme tràgic al qual ens aboca la necessitat de triar entre diverses alternatives incertes, la majoria altament problemàtiques quan no nefastes. La cinta és, també, un retrat dels budells de la democràcia americana en el moment en què aquesta va viure la seva pitjor crisi.

Però no us equivoqueu: els fets que Spielberg conta amb una mirada tan subtil com rigorosa no donen lloc a un mer exercici de recreació històrica, al contrari. El que passa a Lincoln parla també de nosaltres, ciutadans d’un altre lloc i d’un altre temps que, aparentment, té molt poc a veure amb Estats Units l’any 1865. Com passa amb totes les obres que neixen amb l’aurèola de clàssic, aquesta pel·lícula va més enllà del seu assumpte estricte i aconsegueix provocar preguntes i cavil·lacions sobre tot el que ara mateix conforma la nostra accelerada actualitat, la de les coses que governa Obama i la de les coses que governen els que tenen aquesta responsabilitat a Barcelona, Madrid i Brussel·les. Amb el vostre permís, em permeto extreure cinc lliçons del treball dirigit per Spielberg i interpretat exemplarment per Daniel Day-Lewis.

1.Un líder de debò està més enllà de les receptes sobre lideratge. En una època com la nostra, en la qual prolifera la venda de les fórmules de lideratge-exprés, una figura com la de Lincoln podria desconcertar a més d’un. Avui es parla constantment de la fabricació de líders mentre d’altres fan apologia del no-lideratge en benefici del grup o la multitud. La pel·lícula no retrata un superheroi sinó un home normal que –dotat d’una determinació que mai no és cega- es compromet amb uns objectius i organitza la manera d’assolir-los. El president republicà feia bons discursos, però la seva autoritat provenia, sobretot, de les seves accions. Alguns encara ignoren aquesta regla bàsica.

2. L’assoliment d’una causa justa inclou, més vegades del que semblaria, el pacte amb el diable, per dir-ho a la manera de Max Weber. Per aconseguir l’aprovació per part del Congrés de l’esmena constitucional que ha d’abolir l’esclavitud a tota la Unió, Lincoln accepta que els seus col·laboradors comprin alguns vots de representants demòcrates, a canvi de càrrecs públics i d’altres prebendes. Som davant d’una corrupció –petita o gran?- que es posa al servei d’un ideal superior que representa el bé. El dilema és servit. Pot sortir alguna mena de bé d’un procés on el mal hi té una funció instrumental decisiva? Entre nosaltres, on la resposta al cinisme desbocat tendeix a ser l’imperi de les conviccions pures, hi hauria qui voldria imputar Lincoln.

3. Els pobles mai no estan preparats per als gran reptes, si s’escolta els que viuen en l’espera permanent. Fa un segle i mig, hi havia sectors que, tot i sostenir sincerament que l’esclavitud era una institució execrable des de tots els punts de vista, pensaven que Lincoln volia córrer massa, perquè creien que ni blancs ni negres encara no estaven “preparats” per a l’abolició. La resposta del president va ser rotunda: no hi havia altre moment millor que aquell present que estaven vivint, convuls i agitat, dramàtic. L’esclavitud no podia continuar ni un dia més, perquè era moralment inacceptable, políticament explosiva i econòmicament anacrònica.

4. Les petites “traïcions” salven els projectes i permeten que la política foradi els obstacles. Entre els abolicionistes radicals, els demòcrates del sud que s’oposaven a qualsevol canvi i els republicans que volien que l’esclavitud deixés de frenar el capitalisme impulsat des del nord, Lincoln va haver de fixar la seva posició de manera pragmàtica, la qual cosa el feia sospitós a ulls de tothom: uns el veien massa reformista i uns altres massa conservador. Per fer jugar una majoria social al seu favor, va vincular la fi de l’esclavitud a la fi de la guerra. Va saber controlar el temps dels esdeveniments.

5. El perdó, en política, no és un gest sinó una estratègia responsable per desarmar el futur. Lincoln no va dictar mesures revengistes contra els estats secessionistes en acabar-se la guerra, va treballar per la reconstrucció i la reconciliació. Va ser generós, perquè era conscient de les febleses d’una nació que havia de trencar molts murs encara, fins arribar a ser el gran somni que anunciava a la resta del món.

Etiquetes: