ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | L’interès general
4761
post-template-default,single,single-post,postid-4761,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

04 mar 2013 L’interès general

Un polític amb altes responsabilitats a Catalunya em deia recentment que una de les coses més greus d’aquest moment i que més pessimisme li produeix és la constatació del menyspreu a l’interès general per part de diversos actors polítics, econòmics i socials de pes. “La defensa exclusiva dels interessos particulars s’ha convertit en l’únic criteri de molts dels que rebo -m’explicava- i això fa impossible tirar endavant cap projecte col·lectiu amb cara i ulls”. Malgrat que la situació que vivim exigeix un esforç de comprensió del que hi ha més enllà del problema de cada entorn o sector, el fet és que s’ha incrementat la mirada de curta volada, corporativa i moguda per la tàctica de supervivència. El bé comú és un concepte que fa nosa a determinats actors que, en teoria, influeixen fortament en la seva configuració. Em sembla que aquest mal no és només català, afecta també la societat espanyola. En aquest sentit, l’explosió dels casos de presumpta o real corrupció es pot llegir com el símptoma més dolorós d’aquesta greu irresponsabilitat d’una part de les elits de la democràcia. El campi qui pugui ho enverina tot.

L’interès general s’esquerda i la política democràtica -que és el mecanisme que hi ha per organitzar-lo i protegir-lo- viu assetjada per un descrèdit que és, sobretot, el desprestigi dels partits com a eines que té una societat per governar-se, d’acord amb un equilibri just entre el bé comú i els legítims interessos d’una part. Qui vetllarà perquè els egoismes en pugna no acabin fent impossible una síntesi de prioritats que permeti resoldre els problemes? Als que han de fer-ho se’ls considera empestats, segons les enquestes. I, llavors, apareixen noves veus i noves organitzacions que -des de posicions diverses- fan esmenes a la totalitat i intenten transformar el malestar i el rebuig en una alternativa o en un revulsiu. Aquí hi trobem de tot: populistes, antipolítics, regeneracionistes, demagogs, pallassos, totalitaris, etcètera. Les darreres eleccions a Itàlia indiquen que aquests fenòmens sempre poden seduir franges importants de població.

En el diagnòstic sobre les avaries democràtiques, els que parlen des de fora del sistema acostumen a encertar-la força. Tot i no tenir res en comú entre ells, Beppe Grillo, alguns partits europeus d’ultradreta, UPyD o les CUP tenen com a principal virtut assenyalar el que els partits convencionals amaguen o ajornen. Però, un cop feta aquesta feina de denúncia, quan arriba l’hora de les solucions (concretades en programes), tot es complica. Perquè fer propostes serioses és més difícil que fiscalitzar les accions i els discursos dels altres. No hi ha receptes màgiques contra el malestar i la fatiga dels ciutadans. Hem de tenir clar, sobretot, que la simplificació dels problemes no servirà per recol·locar l’interès general en el centre de les decisions.

Etiquetes: