ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Negociar davant les càmeres
4780
post-template-default,single,single-post,postid-4780,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

04 abr 2013 Negociar davant les càmeres

Per primera vegada a Itàlia -i suposo que a Europa i al món occidental- s’ha retransmès en directe per internet (mitjançant el sistema streaming) la negociació entre dos forces polítiques per intentar formar govern. Això va tenir lloc el dimecres de la setmana passada dins d’un saló de la Cambra dels Diputats. A una banda de la taula, hi seien Pier Luigi Bersani, líder del centreesquerra, i Enrico Letta, vicesecretari del Partit Demòcrata (PD); a l’altra, els portaveus a la Cambra dels Diputats i al Senat del Moviment 5 Estrelles (M5E), Roberta Lombardi i Vito Crimi. D’acord amb l’estil del seu fundador i líder, el còmic Beppe Grillo, l’M5E va posar com a condició de la reunió la retransmissió en directe. Aquesta nova formació política -que partint de zero va obtenir gairebé un terç dels vots dels darrers comicis italians- retransmet en directe totes les seves assemblees.

Eusebio Val, corresponsal de La Vanguardia a Roma, ha subratllat que la política italiana -tan farcida de gestos exagerats, escotillons i màscares- recorda molt un teatrino. El populisme empipat i antiestablishment dels seguidors de Grillo vol posar de moda la negociació política en directe, per enderrocar unes rutines que consideren nocives: streaming contra teatrino. Només els italians podien oferir-nos aquesta nova dimensió de la democràcia televisada, ells que han tingut durant tants anys un primer ministre que va edificar el seu poder a partir, sobretot, del control del negoci televisiu. Bersani -segons llegeixo a les cròniques- va explicar que acceptava l’espectacle imposat per la gent de l’M5E perquè també aposta per “la transparència”. De fet, les últimes reunions de l’executiva del seu partit s’han ofert en directe.

La resposta políticament correcta del guanyador precari de les eleccions italianes ho diu tot. Bersani, un reformista seriós que coneix la complexitat de la política, ha d’invocar forçosament la paraula fetitxe que permet obtenir una certa indulgència del públic i de nosaltres, els periodistes: transparència. Salvat! Però ¿té alguna cosa a veure la transparència amb el fet de retransmetre en directe una negociació per formar govern? No, per descomptat. Tot el contrari. El problema és confondre de manera infantil el directe televisiu amb la veritat dels fets i amb la veritat moral, de la qual els votants italians (i els d’altres llocs) n’estan molt necessitats. Grillo i els seus seguidors, com a bons populistes, juguen a la simplificació, per això volen que tota la política es faci davant les càmeres, així podran dir que ells no enganyen la gent i són autèntics. Malgrat que es tracta d’una confusió rudimentària i barroera, pot funcionar entre gent de bona fe. Perquè l’atractiu de les imatges suposadament naturals s’imposa fàcilment per sobre de l’artifici que implica qualsevol reunió on tots els participants saben que hi ha càmeres. És l’efecte Gran Hermano, molt estudiat.

Els representants de l’M5E no van anar a la trobada amb Bersani per negociar de debò, òbviament, sinó per escenificar l’humiliació que “la nova política” ha infligit als polítics del sistema. Va ser pura propaganda. Va ser un ritual purificador de cara a la parròquia. Això no s’ho han inventat ells, és clar. Ho han copiat de la política convencional, que tant critiquen. A més de ser gestió del bé comú i lluita de valors i interessos, la política democràtica és una representació constant, una part de la qual es fa en i des dels mitjans de comunicació. El terme representació no és aquí pejoratiu, sinó que ens ubica en un univers on els actes, les paraules i els gestos dels que prenen decisions en el nostre nom ens arriben a casa i poden ser escrutats. Les democràcies basades en l’opinió pública són sempre una funció teatral diària, mitjançant la qual allò que és d’interès general puja a l’escenari. Els problemes apareixen quan aquest teatre es fa d’esquenes a la gent o degenera en una farsa que es dedica a negar o desfigurar la realitat sistemàticament. Posaré uns exemples d’ahir mateix: la compareixença del president Mas davant la premsa va ser una representació responsable basada en donar la cara, mentre que el discurs de Rajoy -que els periodistes van seguir per televisió i sense poder fer preguntes- va ser una adaptació castissa del teatrino italià passada pel gènere de la sarsuela i Valle-Inclán. Dels fiscals avui no en parlo, no vull acabar imputat.

La transparència és dir la veritat als ciutadans i tractar-los com a adults, també quan les mesures són impopulars. I explicar molt bé les raons de les decisions abans, durant i després de prendre-les. I aportar el màxim de dades fiables sobre els debats que ens impliquen col·lectivament. I eliminar les zones opaques de qualsevol administració per evitar la indefensió de l’administrat. Però negociar la formació d’un govern davant les càmeres no és transparència, és un absurd. Perquè és impossible, per una raó evident: pactar un govern exigeix un nivell de franquesa i de dissecció tranquil·la de la complexitat que només pot donar-se en una reunió discreta. Cap negociació -ni en la política, els negocis o la vida privada- tiraria endavant si fos retransmesa en directe. Però el populisme que ve -també a casa nostra- demanarà exercicis molt extravagants. Preparem-nos.

Etiquetes: