05 abr 2013 L’escrache dels altres
L’amic Ferran Sáez ha publicat, abans d’ahir al diari Ara, el millor article que he llegit aquests dies sobre el mètode de protesta/pressió conegut com escarni i que ell sosté que cal anomenar sempre escrache, de la mateixa manera que no traduïm altres mots de l’espanyol d’Amèrica com tango o mate. Un servidor de vosaltres, amb el permís del mestre Magí Camps, també en dirà escrache, perquè no és un detall irrellevant que es tracti d’una pràctica d’importació, nascuda en un context especial que té poc a veure amb les democràcies europees. Igual com a Catalunya hi ha sectors tocats per la basquitis, també hi ha catalans i espanyols amb ganes d’imitar molts fenòmens llatinoamericans, quadrin poc o gens amb la realitat casolana.
Sáez sosté que l’escrache es posarà de moda, més enllà de les demandes dels afectats pels desnonaments, i suggereix que potser veurem coses que ens semblaran menys comprensibles que la manifestació d’un grup pacífic a la porta de la casa o el despatx d’un diputat perquè aprovi una determinada llei. De fet, recorda que, aquí, la primera víctima de l’escrache van ser el president Mas i els diputats i treballadors del Parlament de Catalunya, que van tenir serioses dificultats per accedir a l’edifici del parc de la Ciutadella el 15 de juny del 2011, un espectacle de barbàrie comparable a les tàctiques del colpisme clàssic. Escriu Sáez que l’escrache “serà des d’ara el mètode més ràpid i efectiu d’amplificació artificial de les minories”. A la vida, tots formem part alhora de majories i de minories, segons el dia i el conflicte que es presenti. Per això hauríem de ser molt prudents quan aplaudim o consentim determinades formes de pressionar qui pensa diferent. Prudents i honestos per acceptar o refusar els mètodes per allò que són intrínsecament, al marge de la simpatia que sentim per una o altra causa.
Em trec el barret davant la feina magnífica que fan la PAH i Ada Colau, i penso que el sistema democràtic necessita ser constantment vivificat i oxigenat des de fora de les institucions i els partits per moviments i col·lectius que aporten perspectives noves, lluny de les rutines i vicis dels circuits oficials. Dit això, el debat sobre els mètodes de protesta i pressió no és un assumpte menor, com repeteixen els que donen poc valor als Parlaments sorgits de les urnes. Això apunta al cor de la democràcia. Perquè sempre pot donar-se també l’escrache dels altres, dels que tenen una causa que no ens és simpàtica. Què dirien alguns que aproven l’escrache en nom dels afectats per les hipoteques si l’escrache fos a càrrec de militants contra l’avortament, partidaris d’expulsar els estrangers, contraris al casament dels homosexuals, impulsors de la pena de mort o integristes que no volen que s’ensenyin les tesis de Darwin a l’escola?