ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | President, prou soroll
4784
post-template-default,single,single-post,postid-4784,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

18 abr President, prou soroll

És com si haguessin decidit fer tot el possible per fracassar. Cada dia, un o altre ens ofereix alguna declaració que alimenta el soroll i posa tothom nerviós. Així, en la política oficial, el procés sobiranista català apareix com una olla de grills, un xivarri que produeix migranya. L’espectacle de les ocurrències, contradiccions i especulacions gratuïtes cansa i resulta descoratjador, ridícul, contraproduent. Ara es parla de la data del referèndum de manera obsessiva, ara de la diferència entre la consulta i la declaració unilateral d’independència, ara de la pregunta que se sotmetrà als ciutadans, ara de si el referèndum es farà dins o fora de la legalitat espanyola, ara altre cop de la data… Són debats circulars que no van enlloc, la pura sínia de l’ase. Són discussions que no es poden fer així, a cel obert i com un ritual malaltís de desconfiances. El poble de Catalunya no es mereix tanta potineria.

Si tothom està d’acord que una transició nacional cap a la creació d’un Estat català és una empresa d’envergadura històrica, difícil i arriscada, ¿com és que hi ha tants dirigents polítics suposadament sobiranistes fent les coses tan malament? President Mas, permeteu-me que escrigui el que pensen milers de persones que us van votar o que, sense haver-ho fet, valoren altament el vostre compromís: necessitem que acabi el soroll i comenci l’hora de la professionalitat, la intel·ligència i el coratge sense fissures ni protagonismes caïnites. A vós us toca manar, amb mà més ferma que mai, dins i fora del vostre Govern i del vostre partit. President Mas, atureu aquest despropòsit, abans no sigui massa tard. President Mas, cal que exerciu el vostre lideratge democràtic amb totes les conseqüències, ningú més que vós pot fer-ho amb tanta autoritat. Si heu arribat fins aquí, no deixeu que la batalla es perdi abans de començar a causa d’aquells que no han entès el que ens hi juguem col·lectivament. El dret a decidir de Catalunya té una pila de factors en contra, és evident. Però també té tres elements a favor que ara toca recordar: la part central i més dinàmica de la societat catalana, un president de la Generalitat amb una determinació clara, i la bandera de l’aprofundiment democràtic, que és la que representa el millor esperit d’aquest nou segle XXI.

Ara, aquests tres punts forts poden afeblir-se a causa, sobretot, dels errors en el bàndol sobiranista, especialment en tot allò que és responsabilitat del Govern català i els partits polítics més implicats en aquesta causa. Com és lògic, els poders formals i informals de l’Estat espanyol despleguen les seves accions per evitar qualsevol canvi en el model creat durant la transició. Temen la secessió, rebutgen el pacte fiscal, no volen sentir parlar de federalisme… El sobiranisme és un moviment contra la resignació i contra la mort lenta (cultural, política i econòmica) d’una nació. Ni la dreta ni l’esquerra espanyoles tenen cap producte millor per oferir a la societat catalana, per això prediquen l’adveniment de l’apocalipsi en cas de separació. Per això, el sobiranisme és atractiu i va obtenir més vots que les altres opcions en les darreres eleccions catalanes. I per això no tornarem –ho repeteixo sovint– al vell món del pujolisme, quan Madrid feia concessions conjunturals.

La por fabricada dins i fora de Catalunya per aquells que no volen cap canvi ja no funciona sobre una societat que, afortunadament, no és la del 1977. Els ciutadans que s’han cansat de ser tractats com a espanyols de segona pel fet de ser catalans han fet una desconnexió mental d’un abast molt profund, un dels fenòmens que a les elits espanyoles més els costa d’entendre, perquè el consideren una traïció indignant. La por, com deia, no aturarà aquest procés però, en canvi, sí pot fer-ho la confusió que destil·lin aquells que han de dirigir-lo. Perquè la confusió provoca desconcert entre els convençuts i alimenta la llunyania o l’hostilitat entre els dubtosos. El desconcert desmobilitza i intoxica de desconfiança la mirada i, llavors, tot el que havia estat il·lusió és susceptible d’acabar animant la frustració. Les darreres discrepàncies entre el conseller Gordó i el conseller Homs són la gota que ha fet vessar el got i un senyal d’alarma.

El mandat que Artur Mas va rebre dels electors l’obliguen a convocar una consulta vinculant durant aquesta legislatura, de la manera que es pugui, extrem certament complicat però no impossible. Per arribar-hi, és condició imprescindible i prèvia que el president de Catalunya posi ordre. Ha de quadrar els seus consellers, els dirigents de CDC i els d’Unió, el seu soci de Govern i també alguns entorns que, en teoria, li són còmplices. Duran, Junqueras i els consellers han d’entendre que qualsevol moviment o paraula en fals pot ser un autogol: és el moment de treballar afinadament, parlar poc i establir aliances de manera discreta dins i fora de Catalunya. Aquests dirigents també han d’entendre que no se’n sortiran si no transformen en confiança la densa massa de recels que els vincula. Prou infantilismes: ni les ganes de frenar dels uns ni la pressa dels altres poden distreure’ns. Hi ha un pacte de governabilitat, uns compromisos electorals i unes majories parlamentàries.

President, si us plau, aturi el soroll.

Etiquetes: