02 mai 2013 De classe treballadora
Ha passat la data del Primer de Maig enmig d’una crisi econòmica i social que condemna a l’atur moltes persones. La pèrdua del lloc de treball o la impossibilitat d’accedir a la primera feina -en el cas dels joves- és la gran guerra del nostre temps, un conflicte obert que va sumant víctimes cada dia que passa. La festa del treball ha esdevingut, ara i aquí, la celebració d’un bé escàs i cobejat que ens recorda l’enorme distància entre el món per al qual vam ser educats i el món que ens ha tocat de viure com a adults.
Malgrat que el lèxic franquista va intentar posar de moda la paraula “productores” per referir-se als pencaires, el que anava cada dia a la fàbrica o al taller sabia perfectament què era i què no era. Recordo la meva mare dient “nosaltres, la gent treballadora” i això volia dir -segons ho entenia el nen que jo vaig ser- que a casa vivíem de treballar i no pas d’herències, influències ni privilegis. En l’últim quart del segle XX, a la meva ciutat, de rics, n’hi havia pocs. Els indianos amb una gran fortuna formaven part de la mitologia i el folklore locals. La majoria eren treballadors: a la mar, a la terra o, sobretot, a la Pirelli, la gran indústria que ha donat feina a diverses generacions de dones i homes de Vilanova i la Geltrú. Al marge d’aquest gran grup, hi havia els metges, els mestres, els funcionaris de l’Ajuntament i els que tenien botiga o algun negoci.
Malgrat la dictadura i les dosis d’anestèsia injectades sistemàticament sobre la generació dels meus pares, puc dir que sempre va existir alguna cosa semblant al que tècnicament es coneix com a consciència de classe. Potser només era una intuïció senzilla, filla de la memòria i del costum, sense acompanyament ideològic. Però era una forma de consciència i també d’orgull. En el terreny de les actituds més que de les idees, els meus pares se sabien part d’una classe -la més nombrosa- que el règim no esmentava o que desfigurava amb aquella propaganda sobre “honrados productores que saludan al Caudillo en la festividad de San José Artesano”. Ser gent treballadora volia dir tenir clares algunes coses: que l’esforç és imprescindible, que no et regalaran res i que cal calcular molt bé com pagaràs allò que compres. Aquesta moral va donar -em sembla- consistència al creixement econòmic dels anys seixanta i setanta. Quan, després de diversos anys a la fàbrica, el meu pare va poder obrir un negoci de pintura amb els meus oncles, va mantenir els mateixos valors. Ser obrer o petit empresari no va modificar la seva visió: calia treballar sempre i ser fidel als compromisos adquirits. Agraeixo haver crescut en aquest ambient.
Es parla molt de la desaparició o empobriment de la classe mitjana arran de la crisi que estem vivint. Suposo que els meus pares, superada una certa edat i d’acord amb l’extensió d’un nivell de benestar al país, van convertir-se un bon dia en classe mitjana. Una classe mitjana tirant a baixa, que va poder enviar un dels seus fills a la universitat pública i que va permetre’s algun caprici modest, però que va tenir el seny de no gastar més del compte i, sobretot, de no perdre de vista aquella moral de classe treballadora que s’havia forjat moltes dècades abans que Pep Guardiola ens recomanés llevar-nos ben d’hora.
El deteriorament de l’actual classe mitjana posa al descobert, molt descarnadament, una ruptura dolorosa entre els valors dels pares i els dels fills d’aquesta antiga classe treballadora que va fer la travessia del franquisme a la democràcia amb un gran sentit comú i amb unes dosis de sacrifici que ara costen d’entendre. L’amic Antoni Puigverd ha parlat aquí, en algunes ocasions, dels efectes nocius que ha tingut la desaparició dels valors forts que van informar la cultura obrera de les perifèries sorgides amb la immigració i de com això ha extraviat una part del jovent català, incapaç de trobar referents i sentit en una societat en què el diner ràpid i fàcil ha donat pas a la precarietat. Té raó. En aquest sentit, encara no tenim prou perspectiva per comprendre bé en quin moment aquesta moral de classe treballadora va deixar de ser una àncora fiable precisament entre els que més podien gaudir directament dels fruits de l’ascensor social. Van fallar les actituds o els exemples que les havien de difondre? Costa de dir, i més avui, quan un banquer es jubila amb una pensió de 88 milions d’euros o quan el fiscal demana presó per a uns altres quatre exdirectius bancaris per haver-se atribuït pensions milionàries sense passar pels òrgans de control corresponents.
Ara es parla d’implantar aquí els minitreballs que ja fa temps que funcionen a Alemanya. Suposo que en alguns sectors econòmics poden anar bé, però aquesta fórmula no encaixa gens amb allò que dirigents polítics i empresarials pregonen tothora amb gran èmfasi: hem de sortir de la crisi a partir del valor afegit i de l’excel·lència. Un minitreball és una solució provisional i no sembla el millor camí per crear plantilles implicades i professionalitzades, competitives. Els que estem orgullosos de ser fills de la classe treballadora i tenim memòria ens estimem més posar de moda un altre cop la clàssica figura de l’aprenent -basada en el mèrit i la continuïtat- que haver d’acceptar unes feines en les quals sempre s’està començant de zero.