13 mai 2013 Un projecte seductor
Les metàfores inspirades en la psicologia de l’amor s’han fet servir molt a l’hora d’analitzar allò que, des de fora de Catalunya, s’ha anomenat “el problema catalán”. Després de la mort de Franco, i aprofitant que Catalunya havia estat capdavantera en la lluita democràtica i tenia prestigi entre els sectors més oberts de la societat espanyola, era àmpliament compartit que els catalans havíem d’explicar-nos constantment, perquè havíem de ser estimats. Imploràvem amor i així ens ha anat. D’aquesta obsessió malaltissa a l’hora de justificar-nos se’n va dir pedagogia. El president Pujol va dedicar moltes energies i molts diners a aquesta tasca. De tant en tant, algun espanyol important ens donava una mica la raó, per exemple Herrero y Rodríguez de Miñón, que té escrits papers molt fonamentats sobre els drets històrics del poble català.
La pedagogia del catalanisme polític autonomista partia de la creença que Madrid podria ser seduït, amb el temps i una canya, per un projecte que no fos el de l’Espanya centralista i uniformitzadora sinó el d’una inèdita Espanya plural, nació de nacions que es respecten. El Partido Reformista Democrático, impulsat i liderat pel català Miquel Roca, va ser el darrer intent, l’any 1986, de vendre “otra forma de hacer España”. Aquella empresa va donar molts vots i escons a CiU mentre fracassava al conjunt de l’Estat. Entre aquell moment i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, el catalanisme o nacionalisme català (que són termes sinònims en la bibliografia internacional més acreditada) va viure de l’autoengany i del suport tàctic (a canvi de recursos i competències) a governs minoritaris del PSOE i del PP. El pacte del Majestic del 1996 és el sostre d’aquesta relació de sexe sense amor i intensifica el declivi electoral del pujolisme.
Avui, quan CiU ha canviat l’autonomisme pel sobiranisme, els interessats a mantenir Catalunya dins d’Espanya s’haurien de preguntar si l’actual projecte espanyol pot seduir fàcilment la castigada societat catalana. ¿Pot seduir un projecte que té una autonomia, com l’extremenya, que abaixa impostos mentre viu de la solidaritat fiscal i manté un quart de la seva població activa vinculada a sous de l’erari? ¿Pot seduir un projecte que té una altra autonomia, com l’aragonesa, que canvia el nom de la llengua catalana contra tot criteri científic i amb l’objectiu d’intentar esborrar una cultura, com ja passa a València i Mallorca? Pot seduir un projecte que té un ministre d’Exteriors que admet que s’exclou de beques a acadèmics que tenen opinions pròpies? Pot seduir un projecte que permet que en plena campanya electoral difamin el president de Catalunya? Pot seduir un projecte en el qual el Govern espanyol no paga els deutes pendents amb Catalunya mentre decideix quin objectiu de dèficit acabarà ordenant al conseller Mas-Colell?