ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Menjar insectes
4807
post-template-default,single,single-post,postid-4807,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

17 mai 2013 Menjar insectes

Quan encara era oberta al públic una parada que venia insectes al mercat de la Boqueria, uns amics meus -d’aquests que acostumen a estar al cas de totes les modes- van portar a un sopar d’estiu diverses cuques comestibles com qui porta uns canapès o unes profiteroles. A ells la cosa els va divertir molt, però a mi -i a altres comensals- l’ocurrència em va provocar un fàstic considerable. D’acord: el fàstic davant de certs aliments és un assumpte purament cultural i es pot superar i bla-bla-bla. Entesos. Tota aquesta teoria està molt bé i ha permès que gastrònoms arriscats i agències de turisme dedicades a l’exotisme tinguin el seu espai. Però -siguem sincers- posar plats amb escarabats, formigues, cucs i altres espècies al costat d’una truita de patates, un bon pernil o una coca de recapte acostuma a treure la gana a molta gent. Això passa en aquest racó de món, és clar. Les menges d’altres latituds responen a claus econòmiques i culturals distintes.

Ara la FAO (Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura) ha dit que menjar insectes pot ser una solució per combatre la fam al món. Quina alegria! Els profetes de l’apocalipsi ja hi han vist un senyal de la proximitat del cataclisme. També hi ha suposats savis que recomanen -amb gran convenciment- beure la pròpia orina per mantenir el cos en forma, extrem que jo no he provat encara. Per sort, ràpidament, han sortit experts que han qüestionat l’afirmació de la FAO amb dades i arguments tècnics, i alguns hem respirat alleugerits.

“Si hi ha gana, s’acaben moltes manies”, diuen les àvies. Per testimonis familiars sabem que durant la guerra i la postguerra aquí es menjava el que es podia i, per exemple, les garrofes eren considerades un plat exquisit. Posats a triar entre una garrofa i un escarabat, ho tinc claríssim. El fàstic és una apreciació subjectiva i, sobre aquesta base, anem fent. Per això hi ha qui, per exemple, xala menjant cargols i qui no els pot veure ni en pintura.

El problema és quan no es pot triar i t’has d’empassar, si us plau per força, qualsevol cosa. Per exemple, que les Corts Valencianes prohibeixin que es faci servir el terme País Valencià invocant Hitler; o que el lehendakari prengui partit en contra de la flexibilització del dèficit per a Catalunya des del seu confortable concert econòmic; o que un ministre compari l’avortament amb ETA; o que el Govern espanyol destini una mitjana anual de 130 milions d’euros dels fons europeus als toros; o que el PSC voti contra el català com a llengua preferent a les administracions del nostre país; o que el portaveu parlamentari del PP negui els deutes del poder central amb els catalans.

Llavors, si em tornen a fer triar, ho tinc claríssim: m’estimo més un plat de cucs que tot aquest menú de despropòsits.

Etiquetes: